Aquí i ara (Irlanda, 1941)

Imatge

Limitem-nos tan sols a constatar dos o tres fets abans de transcriure un fragment del darrer llibre que ens hem endut al llit.

L’autor: Flann O’Brien (1911-1966). Irlandès. Va compaginar l’anglès i el gaèlic. Entre els seus admiradors cal fer-hi constar Joyce, Borges, Graham Greene, Dylan Thomas o Beckett. Harold Bloom el va incloure en el seu polèmic i selecte cànon de la literatura occidental. Entre les seves obres més conegudes cal assenyalar At Swim-Two-Birds (1939), The Dalkey Archive (1964) o The Third Police (1967), a més de l’obra que ens ocupa, An Béal bocht (1941), escrita originalment en gaèlic i traduïda al castellà com La boca pobre.

L’obra: Tal com pot llegir-se a la contraportada de la seva edició en castellà, «“Poner la boca pobre” es una expresión irlandesa que alude a las continuas quejas sobre la miseria, real o fingida, que uno padece. Así, con ironía, debe entenderse esta novela que exagera cómicamente el estado lamentable de un pueblo y su cultura. Como todas las obras maestras, La boca pobre acepta múltiples lecturas: en ella se puede ver desde una hilarante farsa a un profundo estudio del alma irlandesa pasando por una cáustica parodia de otras narraciones gaélicas.»

Amb això està gairebé tot dit. Només cal afegir que ni aquest ni cap altre llibre de Flann O’Brien no ha estat, que jo sàpiga traduït al català. La seva entrada a la Wikipèdia tampoc no té la seva corresponent versió catalana. A Barcelona, això sí, hi ha un pub irlandès que duu el seu nom.  Visca.

Flann_OBrien_La_boca_pobre

EL TEXT:

El presidente colocó un reloj amarillo sobre la mesa que tenía delante, se llevó los pulgares a las sisas del chaleco, y pronunció este discurso genuinamente gaélico:

-¡Gaélicos! –dijo-, mi corazón gaélico se llena de alegría al estar hoy aquí dirigiéndome a vosotros en gaélico en esta fiesta gaélica en el centro del territorio gaélico. Dejadme decir que soy gaélico. Soy gaélico de pies a cabeza, gaélico por los cuatro costados. Asimismo, todos vosotros sois verdaderos gaélicos. Todos nosotros somos gaélicos de puro linaje gaélico. Quien es gaélico, siempre será gaélico. Yo nunca he pronunciado (ni vosotros tampoco) una sola palabra que no sea gaélica desde el día en que nací, y lo que es más: todo lo que he dicho ha versado sobre el tema de la lengua gaélica. Si somos verdaderos gaélicos, es necesario que nos ocupemos siempre de la cuestión del gaélico y de la gaelicidad. De nada sirve saber gaélico si lo empleamos para conversar sobre cosas que no son gaélicas. Quienes hablan gaélico pero no se ocupan de la cuestión de la lengua, no son verdaderamente gaélicos en el fondo; personas así no benefician nada al gaelicismo, pues lo único que hacen es burlarse del gaélico e insultar a la gente gaélica. No hay nada en el mundo tan hermoso y tan gaélico como los verdaderos gaélicos verdaderamente gaélicos que hablan en verdadero gaélico gaélico sobre la gaélica lengua gaélica. ¡Por tanto proclamo gaélicamente inaugurada esta fiesta! ¡Arriba los gaélicos! ¡Larga vida a nuestra lengua gaélica!

Cuando este noble gaélico se sentó sobre su gaélico trasero, hubo gran algarabía y todos los asistentes estallaron en aplausos. A muchos de los gaélicos del lugar les flaqueaban las piernas debido a la falta de alimento, y ya desfallecían por estar tanto tiempo de pie, pero no se quejaban. Entonces subió el Gatito Impetuoso, un hombre alto, ancho y fuerte, con la cara de color azul oscuro a causa de lo cerrado de su barba y de la frecuencia con que se afeitaba. Él pronunció otro admirable discurso:

-¡Gaélicos! –dijo-, os doy mi más cordial bienvenida a esta fiesta que celebramos hoy, y deseo para todos y cada uno de vosotros salud, larga vida, abundancia, prosperidad y toda clase de dichas hasta el Día del Juicio y mientras vivan los gaélicos en Irlanda. El gaélico es nuestra lengua vernácula, y por tanto debemos ocuparnos seriamente del gaélico. No creo que los gobernantes se ocupen seriamente del gaélico. No creo que sean gaélicos de corazón. Lo único que hacen es burlarse del gaélico e insultar a las gentes gaélicas. Todos debemos estar firmemente a favor del gaélico. Tampoco creo que la Universidad se ocupe seriamente del gaélico. Los industriales y los comerciantes no se ocupan seriamente del gaélico. ¡A veces me pregunto si es que alguien se ocupa seriamente del gaélico! ¡No hay libertad sin unidad! ¡No hay patria sin lengua! ¡Larga vida a nuestra lengua gaélica!

Irlanda, 1941. Aquí i ara.

John McEnroe!!! Rock’n’Roll!!!

John McEnroe!!!

De vegades em pregunto on ha anat a parar la meva afició pel tennis. Sóc senzillament incapaç de recordar la darrera vegada que vaig seguir un partit sencer d’un esport que, anys enrere, podia tenir-me abduït al davant de la tele durant hores i hores. Tinc la sensació que els tennistes mai no havien estat millors que ara, tant en l’aspecte tècnic com en la seva preparació física; tinc també la sensació que mai no havien estat tan avorrits i previsibles, tan plans i mancats de relleu i matisos tant en el plànol esportiu com en l’humà.

Un paio com John McEnroe representa com cap altre tennista allò que vull dir. Seguir un partit en què jugués aquest home volia dir que mai no se sabia què podia passar. En cada partit que disputava no només hi havia una lluita entre ell i el seu contrincant, sinó un combat, encara més apassionant, entre el seu enorme talent tennístic (potser el més gran de la seva època) i el seu explosiu i ingovernable caràcter, que ens va deixar, a tots aquells qui vam tenir la sort de veure’l en acció, una bona pila de moments inoblidables.

El fet que  jo descobrís McEnroe al mateix temps que descobria els Rolling Stones, AC/DC, els Sex Pistols o Guns N’Roses va fer que, d’una manera o d’una altra, acabés assimilant el BigMac amb moltes de les estrelles rockeres que anaven formant part del meu món. No és gaire estrany, al capdavall: segurament, resulta molt més fàcil assimilar McEnroe amb Keith Richards, Bon Scott, John Lydon o Axl Rose que amb cap dels anodins i insubstancials noms que, a dia d’avui, copen el TopTen del circuit tennístic internacional. I amb raó: quan John McEnroe deixava la raqueta era per engrapar la guitarra elèctrica amb la seva incomparable mà esquerra i deixar córrer tota la seva mala bava estossinant algun clàssic del Rock, sol o en companyia dels Full Metal Rackets (???), envoltat pel també tennista Pat Cash i també per… bé, vosaltres mateixos…

1974: Homer Simpson i la perfecció del Rock’n’Roll (III)

New York Dolls

L’Any de Gràcia de 1974, en què, segons Homer Simpson, el Rock’n’Roll va arribar al seu punt zenital, va veure néixer també una de les rivalitats més ferotges i perdurables de la història del Rock. Dues bandes de Nova York es disputaven el ceptre de reines del maquillatge i la provocació hermafrodita. Una d’elles no podia durar gaire. Aquell any, va publicar Too Much Too Soon, el seu segon disc i el darrer en dècades, amb un títol alhora sintètic i premonitori: als New York Dolls tot els va arribar en massa quantitat i massa aviat. Excepte l’èxit, val a dir. Dissolts un any després, van esdevenir una llegenda subterrània, de ressonàncies amplificades pel rosari d’excessos, addicions i morts que els va menar a l’altar dels perfectes herois perdedors del Rock’n’Roll. Avui ningú no discuteix la seva importància…

KISS '74

… potser massa tard. No és estrany que els pocs membres originals que queden amb vida dels New York Dolls guardin un ressentiment etern envers l’altre dels grups, que l’any 1974 va gravar els seus dos primers elapés, i que, des del seu punt de vista, es va apropiar de la seva imatge i el seu so i, encara més important, de l’èxit que els estava reservat a ells. Governats amb fredor, intel·ligència i mà de ferro, KISS no només van acabar esdevenint un dels grups cabdals dels anys següents sinó una de les franquícies més perdurables i exitoses de les darreres dècades.

Impossible quedar-se amb un.

El darrer Guepard

Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1896-1957)

Posats a triar una data, potser que sigui el 5 d’abril de 1943. Aquell dia, un bombardeig de l’aviació aliada sobre Palerm va destruir l’antic Palazzo Lampedusa. Quan va assabentar-se’n, Don Giuseppe Tomasi, dotzè duc de Palma di Montechiaro, onzè príncep de Lampedusa, baró de la Torreta i Gran d’Espanya de primera classe, va córrer al seu palau per enfrontar-se al terrible espectacle de les seves repugnants ruïnes. Després de comprovar l’abast dels estralls, va recollir unes sabatilles i un abric de foca de la seva dona i es va dirigir a la policia per demanar que s’apostessin guàrdies al voltant del que quedava del palau per protegir-lo del pillatge. Tot seguit, va recórrer a peu els tretze kilòmetres que el separaven de la casa d’Stefano Lanza, príncep de Mirto. Va arribar-hi cobert de pols i sense deixar de repetir que casa seva havia estat destruïda. Dit això, es va atansar al foc i va callar, i així va romandre, en silenci absolut, durant els tres dies següents.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Quaranta anys més tard, l’historiador i biògraf David Gilmour, de viatge per Sicília, va esmunyir-se de matinada a les ruïnes encara intactes del vell Palazzo, i va deambular una bona estona d’habitació en habitació, fins a arribar a la biblioteca, l’estança predilecta del príncep. El seu aspecte era desolador: runa i brutícia, vellut espellifat, mobles esbudellats. El terra era cobert de pàgines esgarriades d’alguns dels seus escriptors preferits, com Shakespeare, Dickens o Diderot, socarrimades i corcades pels insectes. D’enmig de la brossa, Gilmour en va rescatar documents i fotografies pertanyents al darrer dels Lampedusa que, passats tants anys, en un edifici mig enderrocat al cor de Sicília, ningú no s’havia pres la molèstia de recollir o examinar, per molt que es tractés de la casa pairal i dels documents personals d’un dels escriptors més distingits que mai ha donat la seva illa natal (per no dir Itàlia), i de l’autor de la que un nombre creixent de crítics i lectors considera la millor novel·la italiana del darrer segle. Res estrany, al capdavall, si es té en compte que de totes les possessions que el príncep conservava al seu palau, només la seva monumental col·lecció de llibres va resultar gairebé il·lesa després del bombardeig aliat i del subseqüent pillatge nadiu, i no per casualitat: cap saquejador sicilià, pel que es veu, no estava prou interessat en l’alta literatura com per endur-se-la a casa.

Giuseppe-Tomasi-di-Lampedusa2

Quan es ressegueix el camí vital de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, el lector sent la inevitable sensació que, com Don Fabrizio, l’inoblidable protagonista d’Il Gattopardo, l’últim príncep de la seva nissaga s’havia proposat contemplar la ruïna de la seva pròpia classe i del seu propi patrimoni sense fer el menor moviment, i amb menys ganes encara d’evitar-la. La destrucció del vell Palazzo Lampedusa és, en aquest sentit, una referència simbòlica de gens menyspreables ressonàncies, que no assenyala, però, cap punt d’inflexió real en el procés de decadència i desaparició d’una estirp que portava gairebé un segle encaminant-se envers el no-res.

Giuseppe-Tomasi-di-Lampedusa3

Com si hagués triat passar pel món de puntetes i anar-se esvanint fins a desaparèixer, Giuseppe Tomasi di Lampedusa va dedicar bona part dels poc més de seixanta any que va viure a exercir d’espectador de la vida, consagrat a activitats que excloïen, en tot cas, cap mena d’esforç per incrementar o si més no conservar el seu patrimoni familiar. Les seves rutines diàries consistien en visites a cafès, pastisseries i, sobretot, llibreries, d’on en sortia sempre amb bosses atapeïdes d’exemplars que passaven a engrossir l’oceànica col·lecció bibliòfila que satisfeia la seva insaciable voracitat lectora. Se’l recorda gras i pàl·lid i taciturn, participant amb desganats monosíl·labs en les converses d’uns intel·lectuals que l’avorrien mortalment. De vegades, però, si l’ambient i la companyia li eren confortables, podia ser brillant i sarcàstic i no li costava massa ser el centre d’atenció amb comentaris subtils i mordaços al voltant de qualsevol qüestió. De caràcter escèptic i desil·lusionat, observava amb recança els enardiments patriòtics dels seus conciutadans i la mitificació de passatges i personatges històrics com el Risorgimento o Garibaldi, així com els escarafalls ultranacionalistes dels feixistes mussolinians. Detestava l’atmosfera enclaustrada tant de la seva illa natal com d’Itàlia, corrompuda, entre d’altres coses, per l’afició dels seus compatriotes al melodrama i a l’òpera, que, deia, havien insensibilitzat els italians per a l’art, i els havia fet impermeables a les subtileses de la bona escriptura. L’efecte de l’òpera sobre la la vida intel·lectual italiana, va deixar escrit, havia estat com el d’una plaga de llagostes d’un segle de durada.

El seu refugi davant la vida va ser la literatura, i a ella es va consagrar, sempre com a lector i només cap al final de la seva vida com a creador de textos propis. De primer, va animar-se a traslladar a paper la seva imponent erudició, transcrivint les notes d’un curs de literatura anglesa que va oferir-li al jove Francesco Orlando. Tres anys abans de la seva mort, després que el seu cosí Lucio Piccolo es guanyés l’admiració del premi Nobel Eugenio Montale per un llibret de poemes, va decidir-se finalment a escriure la seva pròpia novel·la, una idea que portava anys acaronant. “Tenia la certesa matemàtica de no ser més ximple que Lucio. Així que m’he assegut a l’escriptori i he escrit una novel·la“, va escriure-li a un amic.

L’espai de temps entre l’escriptura d’Il Gattopardo i la mort del seu autor va transcórrer enmig de problemes de salut, rebutjos editorials i profundes inseguretats artístiques. Lampedusa, que distingia dues grans categories d’escriptors, els magri o magres, que buscaven la complicitat del lector mitjançant al·lusions i subtileses, i els grassi (grassos), que narraven sense matissos i no permetien que el lector deduís res, temia haver esdevingut un escriptor d’aquest darrer grup, quan estava convençut que l’estil més adequat per la novel·la era el dels autors magri com Stendhal. L’escèptic Lampedusa tampoc no estava convençut, d’altra banda, que la publicació de la seva novel·la suposés una aportació substancial en cap sentit. “Servirà de res? Però què és realment útil? Les coses que són més evidentment indispensables, un quilo de pa, per exemple, només serveixen perquè un pocavergonya pugui ser un pocavergonya vint-i-quatre hores més.

david-gilmour-el-ultimo-gatopardo-giuseppe-di-lampedusa

El matí del 23 de juliol de 1957, el darrer príncep Lampedusa va morir, a causa d’un càncer de pulmó, als seixanta anys d’edat, sense haver vist publicada la seva única novel·la, que no veuria la llum fins al novembre de 1958. Els anys següents es van repartir entre la polèmica aixecada en determinats cercles per una obra que exposava, impàvidament però sense embuts i amb un estil que alguns escriptors i crítics à la page van considerar antiquat, les misèries de la història siciliana i italiana i la celebritat literària pòstuma d’un autor que, en vida, no havia semblat pretendre altra cosa que passar desapercebut i a qui, un cop desaparegut, i amb l’ajut inestimable de poder de seducció universal del cinema, se saludava com una de les grans glòries de les lletres italianes de tots els temps.

Gatopardo

Anys després que David Gilmour es passegés de matinada per les runes del Palazzo Lampedusa, recollís uns vells papers d’entre la pols i cobegés la idea d’investigar i dur a la impremta la vida de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, algú, Mediterrani amunt, en uns encants dominicals de terra endins, va fer també una troballa, infinitament més modesta que la del biògraf britànic. A dins d’una edició italiana d’Il Gattopardo, prologada per Gioacchino Lanza, a qui Giuseppe Tomasi di Lampedusa i la seva esposa Licy havien adoptat per a preservar e cognom i el patrimoni minvant de la seva família, el despreocupat passejant de diumenge hi va trobar també, curosament plegats, uns papers esgrogueïts i trencadissos. El títol d’aquests papers és “Il vecchio principe siciliano scrisse al caffè il suo capolavoro” i són sis pàgines de la revista italiana Oggi, signades per Silvio Bertoldi. No duen data, però resulta fàcil deduir que van ser publicats poc després de l’edició d’Il Gattopardo i enmig del seu clamorós èxit editorial. La vídua de Lampedusa hi fa una remembrança del seu marit. S’hi parla dels premis que ha rebut la novel·la, s’especula amb la possibilitat que sigui duta al cinema. Enmig d’anuncis de Campari i de colònia Adam (“la migliore colonia classica del mondo“), hi ha els retrats de la seva esposa, de la seva biblioteca, de Lucio Piccolo i Gioacchino Lanza, del seu criat i el seu gos, del seu escut familiar amb un guepard rampant, del seu avi Giulio, a partir de qual Lampedusa va modelar don Fabrizio. Papers vells i arnats en què ningú no es fixaria en cas de pillatge, papers inútils i arrencats al passat i la desmemòria, que no valen una barra de pa i que, un dia o altre, algú amb menys miraments llençarà allí on els toca estar, perquè trobin la pau, finalment, tot plagiant Lampedusa, fets un muntet de pols lívida.

20140419_182910

1974: Homer Simpson i la perfecció del Rock’n’Roll (II)

Prosseguim amb la nostra investigació. Altre cop, se’ns fa difícil dir res en contra de l’opinió del gran Homer J. Simpson. Vegeu quines dos cançons, de títol gairebé idèntic, van veure la llum el 1974. Dos dels cantants més carismàtics i millor dotats (bromes al marge) de les darreres quatre dècades, dos invitacions complementàries -seda i fuet- i irresistibles a gaudir dels plaers carnals, dos de les tonades més emblemàtiques i inconfusibles que ens han arribat, enriquides pel pas del temps, des de l’any en què, segons el pater familias per excel·lència dels nostres dies, el Rock’n’Roll va tocar el sostre de l’univers.

 

1974: Homer Simpson i la perfecció del Rock’n’Roll

Homer Simpson Rocks!És un dels moments més memorables de la llarga història de la família Simpson. I va ser, déu meu, al 1996, fa divuit anys! Aclaparat pel fet de sentir-se deslligat de l’actualitat musical i desplaçat per les noves generacions, el Homer Simpson vaga pensarós pels carrers d’Springfield, provant en va de comprendre què pot haver passat amb la seva joventut, amb el món en què ha viscut durant tant de temps, amb tot allò que donava sentit a la seva fe de rocker. “Perquè necessitem noves bandes?“, es pregunta en Homer. “Tothom sap que el Rock va arribar a la perfecció al 1974. És un fet científic.”

Repassem, sisplau, l’enigmàtica afirmació del Homer. És cert, com ell diu, que el Rock’n’Roll va arribar a la perfecció el 1974 i que, des de llavors, tot ha anat costa avall i ens ho hauríem pogut estalviar? Creiem que es tracta d’un fet prou transcendent per dedicar-hi una investigació. Aquest només n’és el primer capítol. I que després cadascú arribi a les seves pròpies conclusions.

Les nostres primeres indagacions ens porten a pensar que potser, només potser, el cap de la família Simpson no va pas del tot desencaminat.  Vegeu sinó quines dos cançons van sortir a la llum, alhora, el dia 8 de març de 1974. Penseu-hi bé: fa quaranta anys i tres dies que roden. Com per riure-se’n del que pugui dir el gran Homer.

Continuarà.

Gustave Flaubert al peu de la seva torre d’ivori

Gustave_Flaubert_1

Si hi ha un mestre literari amb qui s’ha volgut exemplificar, des de molt temps enrere, la imatge de l’home de lletres tancat a la seva torre d’ivori, allunyat de la plebs i plenament consagrat a la seva tasca, fins al punt d’obsedir-s’hi de manera malaltissa i de relegar a un segon terme tot allò que no tingués a veure amb la recerca de la perfecció artística, aquest ha estat, indubtablement, Gustave Flaubert. Les seves obres narratives són autèntics monuments a l’Estil, en majúscules, en què totes i cadascuna de les seves paraules s’hi troben disposades, com ell mateix deia, a la manera d’un vers, de manera incanviable, a la recerca d’un Ideal de prosa en què s’hi havia d’emmirallar tota la complexitat del món.

Aquesta supremacia de l’estil per sobre de totes les coses és un dels molts motius que fan especialment interessant la lectura de la correspondència de Flaubert, precisament perquè les seves cartes no semblen escrites per l’implacable cercador de la paraula justa que va escriure Madame Bovary i serveixen per perfilar un retrat força més acurat i proper d’un escriptor que, a part de crear algunes de les millors novel·les de tots els temps i de viure obsessionat pel seu Art, era també capaç, un cop alliberat d’aquesta obsessió i de l’escrupolosa objectivitat que es forçava a respectar a les seves obres, de parlar amb tota desinhibició i fins i tot grolleria i brutalitat de tota mena de temes, des del sexe fins a l’educació, passant per la política o la religió.

Un altre dels motius per llegir la correspondència de Flaubert és l’agudesa i la lucidesa de bona part de les seves observacions, que contrasten amb la seva imatge estereotipada d’artista absort en les seves creacions, així com la seva sorprenent contemporaneïtat; moltes d’elles passarien per textos escrits fa tot just uns minuts. I tenint en compte que el món que retrata Flaubert és especialment imbècil, mesquí i mediocre, no sembla que els dies que ens ha tocat viure en surtin gaire ben parats. Val la pena reproduir, doncs, algun dels fragments de les cartes de Flaubert, escrites fa un segle i mig, perquè anem reflexionant sobre les nostres pròpies circumstàncies i els estranys camins cap on semblen menar-nos, si és que ens menen enlloc. (Mantinc la traducció castellana del professor català Jordi Llovet a Razones y osadías, publicat per Edhasa el 1997; l’adjectivació de la frase anterior, ho confesso, és un melancòlic i pobre homenatge a Flaubert; no es ni casual ni involuntària. Mai no ho hauria de ser).

***

La gente de letras son como putas que acaban por ser incapaces de gozar. Tratan al arte como las putas tratan a los hombres; le sonríen todo lo que pueden, pero no lo aman. Y todo se deforma a un tiempo: alma y estilo, pecho y corazón.

***

Por lo que se refiere a la idea de patria, es decir, una determinada porción de terreno dibujada en el mapa y separada de las demás por una línea roja o azul, ¡no! Para mí la patria es el país que quiero, es decir, el país con el que sueño, aquel en que me encuentro a gusto. […] La patria es la tierra, es el universo, son las estrellas, es el aire, es el propio pensamiento, es decir, lo infinito dentro de nuestro pecho.

***

¡La época en que vivo me aburre prodigiosamente! Me vuelva del lado que me vuelva, no veo más que miseria. Palabras, palabras, ¡y qué palabras!

***

Si la sociedad sigue a este paso creo que veremos místicos otra vez, como los hubo en todas las épocas oscuras. Al no poder expandirse, el alma se concentrará. ¿Están cerca los tiempos en que regresarán las languideces universales, las creencias en el fin del mundo, la esperanza de un Mesías? Sin embargo, al faltar una base teológica, ¿dónde estará esta vez el punto de apoyo de un entusiasmo que se ignora? Unos lo buscarán en la carne, otros en las religiones antiguas, otros en el arte; y la humanidad, como la tribu judía en el desierto, se pondrá a adorar a toda suerte de ídolos.

***

Experimento, contra la estupidez de mi tiempo, olas de odio que me asfixian. La mierda me llega hasta la boca, como en las hernias estranguladas. Pero voy a conservarla, esa mierda, fijarla, endurecerla. Quiero hacer con ella una pasta con la que embadurnaré el siglo XIX, igual que los indios doran las pagodas con boñigas de vaca.

***

Hay un único mal que nos aqueja: la Estupidez. Pero es una estupidez formidable y universal. Cuando se habla del embrutecimiento de la plebe, se habla en términos injustos e incompletos. Conclusión: hay que ilustrar a las clases ilustradas. Empezad por la cabeza, que es la parte más enferma; el resto seguirá.

***

Lo que más abruma es: 1º la feroz estupidez de los hombres. Estoy harto de tantos horrores […]. 2º Estoy convencido de que estamos entrando en una época repugnante en la que no habrá lugar para la gente como nosotros. La gente será utilitaria y militar, ahorradora, mezquina, pusilánime, abyecta. La vida es en sí misma una cosa tan triste, que no se puede soportar sin grandes consuelos. ¿Qué pasará cuando se convierta en algo frío y descarnado?

***

El mundo se va a volver tremendamente imbécil. Durante los próximos años, la cosa va a resultar muy aburrida. Es una suerte que vivamos ahora y no más tarde. Te costaría creer lo mucho que hablamos del futuro de la sociedad. En mi opinión, es casi seguro que, en un lapso de tiempo más o menos grande, será regido como un colegio. Los vigilantes legislarán. Todo el mundo irá de uniforme. La humanidad dejará de emplear barbarismos en sus temas insípidos.; pero, ¡qué estilo más jodido veremos! ¡Qué ausencia de gracia, de ritmo y de vuelo!

***

He intentado vivir siempre en una torre de marfil. Pero una marea de mierda rompe contra sus muros y la está derribando.

 

Dwight Yoakam: a un miler de milles d’enlloc

Dwight Yoakam

A les acaballes de la seva vida, el Johnny Cash va dir d’ell que era el seu cantant preferit. El Buck Owens va assegurar en certa ocasió que hauria volgut que fos el seu fill. Ha sigut el company sentimental de la Sharon Stone o la Bridget Fonda. Ha venut 25 milions de discos i ha rebut tota mena de premis. És un dels artistes que més cops ha actuat a “The Tonight Show”, un dels programes estrella de la televisió nord-americana, al llarg dels darrers vint anys. Ha aparegut, en papers destacats, tant en pel·lícules guardonades amb Oscars com en notables èxits de taquilla. No és cap exageració dir que la seva veu està entre les millors de les darreres tres dècades, que és un dels millors compositors contemporanis de música popular nord-americana. I, malgrat tot, trenta anys després del seu debut discogràfic, el nom de Dwight Yoakam sembla ser-li encara desconegut a una immensa majoria de la gent.

Un dels motius principals d’aquest desconeixement és, sospito, que el Dwight Yoakam ha estat, des dels seus primers dies com a cantant i compositor, associat a l’etiqueta d’artista country. I no és que no sigui cert, almenys fins a cert punt. El problema, crec, és que pocs gèneres musicals són tan susceptibles com el country de donar peu a tota mena de prejudicis i confusions. Moltes d’aquestes confusions, d’entrada, les genera el propi públic country, poc o gens donat a les experimentacions o l’eclecticisme i al qui, tradicionalment, sempre li ha resultat força difícil de pair que determinats artistes hagin provat d’eixamplar els límits d’un estil que molts dels seus seguidors i bona part de la seva indústria semblen preferir fossilitzat i reduït a quelcom semblant a una insípida i previsible expressió folklòrica, tancada dins un grapat de convencions estètiques i estilístiques aparentment inviolables. D’altra banda, i degut en bona mesura a aquest conservadorisme musical i estètic, el country desperta no poca antipatia, quan no hilaritat, entre aquells qui, de manera simètricament reduccionista, l’identifiquen amb una colla d’estereotips musicals, visuals i fins i tot polítics no gaire menys miops, artificials i distorsionats que els que s’han forjat des del camp oposat.

Dwight Yoakam

El cas del Dwight Yoakam, en aquest context, és força peculiar. El Dwight es, deixem-ho ben clar d’entrada, un artista country. Aquesta és la música amb què va créixer, la música que va aprendre a tocar i amb què es va donar a conèixer, la música amb què, en molt bona mesura, cal identificar-lo. Però, com he dit abans, només fins a cert punt. Ja des dels seus primers dies en el món de la música, el Dwight va  donar la impressió d’operar en dos direccions contraposades. D’una banda, no només tocava música d’inequívoques arrels country, sinó que exhibia orgullosament la parafernàlia habitualment lligada al gènere, des del seu etern barret vaquer fins a les botes de cowboy, passant per les camises virolades i amb serrells i els texans cenyits i descolorits. El títol del seu primer elapé, Guitars, Cadillacs, Etc. Etc. (i la seva corresponent tornada, que afegia un inqüestionable Hillbilly Music als cotxes i les guitarres) ja podia considerar-se, en aquest sentit, tota una declaració de principis.

D’altra banda, però, i ja des del començament, el Dwight Yoakam sempre ha estat molt lluny de ser un artista country convencional. Als motllos estilístics més arrelats en el passat de la música tradicional nord-americana que són la base indubtable de la seva personalitat com a artista, el Dwight ha sabut afegir-hi elements aliens i força variats, que han enriquit notablement la seva paleta musical i el seu radi d’acció com a intèrpret. Si s’examina amb atenció la seva carrera discogràfica, salta a la vista que, al capdavall, les seves cançons es troben molt més a prop de les de gent com Jason & The Scorchers o Mike Ness que de les de Garth Brooks o Billy Ray Cyrus i que allò que l’ha guiat sempre no ha estat tant l’afany de fidelitat a un gènere musical determinat com la voluntat de cercar un so personal, únic i ràpidament distingible a partir de les diverses fonts de les quals ha anat bevent. En una època en què el country convencional s’havia convertit en una fòrmula impersonal i avorrida, allò que el Dwight Yoakam va triar va ser seguir el seu propi camí, fos on fos on el menés.

El més curiós i paradoxal del cas és que, durant un bon grapat d’anys, la revisió del country eclèctica i desacomplexada que proposava el Dwight Yoakam va anar acompanyada d’un significatiu èxit comercial, que va culminar el 1993, amb l’àlbum This Time, del qual se’n van vendre tres milions de còpies. Pocs discos de la seva discografia serveixen millor que aquest per fer-se una idea del seu potencial com a compositor i cantant; poques cançons sintetitzen millor el seu peculiar balanceig entre el purisme country, l’energia rockera i la recerca constant d’arranjaments imaginatius i de melodies encomanadisses que “A thousand miles from nowhere”, la peça clau d’un disc, d’altra banda, ple a vessar de cançons memorables i difícilment classificables en un sol estil musical.

A Thousand Miles From Nowhere

No és estrany que Don McLeese decidís titular precisament així, A thousand miles from nowhere, l’únic llibre monogràfic que, fins al dia d’avui, s’ha escrit al voltant del Dwight Yoakam, no tant perquè aquesta sigui una de les seves cançons mes conegudes com perquè aquest títol sintetitza a la perfecció la seva peculiar trajectòria artística, sòlidament assentada, d’una banda, sobre unes marques genèriques força recognoscibles, que, per l’altre costat, es vulneren una i una altra vegada, ubicant el resultat final en un territori propi, allunyat de clixés, modes i tendències, que és només patrimoni del mateix Dwight Yoakam.

Aquesta biografia musical (com el propi autor l’anomena) de Dwight Yoakam explora, en primer lloc, el bagatge musical del jove aspirant a músic nadiu de Kentucky i instal·lat a California que a mitjans dels anys 80, en plena efervescència d’allò que es va anomenar Nou Rock Americà (cowpunk, en la seva versió més anticomercial i radical), va començar a barrejar la música reina de la seva terra natal amb tota mena d’influències deutores d’una adolescència passada al costat de la ràdio al llarg dels anys 60, des dels Beatles al soul passant pels Monkees, els Creedence Clearwater Revival o, pel damunt de qualsevol d’ells, l’Elvis Presley, a qui no ha deixat de oferir homenatges al llarg de la seva carrera, com l’esplèndida versió de “Suspicious minds” que durant molt de temps s’ha convertit, com a tema final dels seus concerts, en un esgotador tour de force a la frontera del paroxisme.

Al llarg del llibre, McLeese s’apropa a la personalitat complexa i forjada a partir d’elements aparentment contradictoris d’un músic que en els seus inicis alternava el seu amor pel country més clàssic amb gires en companyia de llegendes seminals del hardcore com Hüsker Dü, de la mateixa manera que compaginava la seva condició de vegetarià i abstemi radical amb la feina de cuiner d’hamburgueseria o la composició de balades narrades per personatges amb el cor i el fetge destrossats per les dones i l’alcohol. McLeese, recolzant-se en declaracions del mateix Yoakam i en el testimoni de personatges com Steve Earle, Joe Ely, Bob Mould o Dave Alvin,  desmunta tòpics i malentesos i ofereix un retrat vívid d’un personatge polièdric i honest, que va sacrificar l’èxit fàcil que tenia sens dubte a l’abast a canvi de fer allò que realment volia fer en el moment en què ho volia fer, encara que el preu fos perdre el recolzament econòmic i la repercussió mediàtica i de vendes que li proporcionava una discogràfica multinacional i passar a enregistrar les seves gravacions en petits segells alternatius. McLeese desgrana i dissecciona, un a un, tots els àlbums d’una discografia modèlica, amb moments més o menys àlgids i marcada per circumstàncies no sempre positives, com ara la seva separació de qui durant molts anys va ser la seva mà dreta, el guitarrista i productor Pete Anderson, però que, en conjunt, oferirà a qui s’hi vulgui acostar una qualitat i una coherència certament inusitades.

A thousand miles from nowhere va ser publicat l’any 2012, poc abans del llançament de 3 pears, el seu darrer treball d’estudi, amb el qual Yoakam posava fi a set anys sense enregistrar nou material propi, i que, sense cap mena de dubte, d’haver estat analitzat al llibre de McLeese, hauria estat inclòs entre els millors de la seva carrera. Així semblen corroborar-ho les seves bones vendes i la llista inacabable de premis que ha guanyat durant el darrer any i mig. Dóna la impressió que com més visibles resulten a la cara, el cos i la veu del Dwight Yoakam els estralls inevitables del pas del temps, més fresques, rodones i rejovenides sonen les cançons de qui, segons Chris Hillman, company de Gram Parsons als Byrds i els Flying Burrito Brothers, ha acabat esdevenint tot allò que el malaguanyat i enyorat pioner de l’agermanament  del rock i el country mai hauria pogut arribar a ser. I que per molts anys duri, només ens cal afegir.

Adéu, Philip Seymour Hoffman

Philip Seymour Hoffman (1967-2014)

Quina llàstima. A mesura que passen les hores, es van coneixent més detalls, inevitablement sòrdids i tristos, de la mort de Philip Seymour Hoffman. Tant hi fa, no val la pena escucar-hi. El cert és que ha desaparegut un dels actors més brillants i versàtils de la seva generació, posseïdor no només d’un innegable talent interpretatiu, sinó d’allò cada cop més difícil de trobar en els actors i actrius dels nostres dies: una presència, un autèntic relleu humà més enllà de la seva condició d’intèrpret, l’estranya capacitat de suscitar, just des del moment en que apareixia en pantalla, l’atracció i l’empatia de l’espectador, independentment del personatge que interpretés. La mateixa que tenia James Gandolfini, un altre nom que no pot pronunciar-se sense enyor ni sensació d’orfandat.

James Gandolfini & Philip Seymour Hoffman

Potser per aquesta capacitat per copsar de manera immediata l’atenció de l’espectador, les primeres imatges que em van venir al cap quan vaig conèixer la notícia de la seva mort no van ser les de cap de les seves produccions més recents, sinó les del seu paper de pertorbat assetjador telefònic a la pel·lícula amb què el vaig descobrir, fa més de quinze anys. Al capdavall, que Happiness  sigui, encara avui, una de les obres més malèvoles, irreverents i decididament brutes del cinema del darrer quart de segle és, en molt bona mesura, mèrit seu. Com tantes altres vegades durant els anys següents.

 

A tots aquells qui estimen la blava llunyania (En los mares del Sur, de Robert Louis Stevenson)

Robert Louis Stevenson

No sé de cap llibre de Robert Louis Stevenson que no valgui la pena llegir, ni de gaires escriptors tan admirables com ell. Tot aquell qui s’acosti a la seva producció literària s’ha d’adonar, en un moment o altre, que es tracta d’una figura gairebé irrepetible de les lletres universals, a qui la seva immensa popularitat li ha causat, paradoxalment, més mal que bé. Exclòs durant anys del cànon oficial de les lletres anglosaxones de primer ordre, arraconat a les notes al peu de les històries literàries britàniques i condemnat, a causa de ridículs prejudicis esnobs, a restar al calaix de la literatura de gènere i menystinguda per popular o juvenil, el seu nom acostuma a anar lligat, per a una immensa majoria, a un petit grapat d’obres inoblidables, que poden induir a pensar, equivocadament, que la seva aportació a la literatura comença i acaba amb elles. Res més lluny de la realitat.

El Doctor Jekyll i Mr. Hyde

Sí, Stevenson va escriure algunes de les novel·les d’aventures (L’illa del tresor, La fletxa negra, El senyor de Ballantrae) que més poderosa influència han exercit en milers i milers d’educacions literàries, i va prefigurar bona part de la narrativa del segle XX, començant per Kafka i Borges, amb un llibret, L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, que manté intacta, un segle i quart més tard, la seva capacitat de seduir i inquietar el lector. Però, a més, va deixar alguns excel·lents reculls de contes, com ara El club dels suïcides; o narracions tan reeixides com “El diable de l’ampolla”; o assajos tan brillants i profunds com “Virginibus Puerisque” o “L’edat rondinaire i la joventut”; o relats autobiogràfics tan amens i sagaços com L’emigrant amateur; o una producció poètica tan minsa i humil com ocasionalment estremidora. I tot això, a més, reblant el clau de l’astorament, va ser escrit en un espai de temps que no es va estendre gaire més d’una dècada i marcat per la seva naturalesa fràgil i malaltissa i per la seva atzarosa i itinerant trajectòria personal.

Els viatges de RLS envers la blava llunyania

Malaltia i viatge es van aliar, el juny de 1888, i van menar Robert Louis Stevenson i la seva família a embarcar-se a bord de l’iot Casco i a dirigir-se envers els mars del Sud, amb l’esperança de trobar un clima més benigne per a la tuberculosi que l’estava corsecant. Durant els anys següents, Stevenson va recórrer diferents arxipèlags del Pacífic, com a encuriosit viatger primer, observant els costums locals i els efectes no sempre beneficiosos de l’arribada dels forasters blancs, i com a habitant adoptiu de les illes a partir de 1890, quan va comprar una propietat a Vailima, un llogarret de l’illa d’Upolu, a l’arxipèlag de Samoa, on es va instal·lar amb la seva família i on va passar els seus darrers anys, fins a la seva mort, el 3 de desembre de 1894.

Stevenson guaitant des de la barana de Villa Vailima (cap a 1893)

Publicat un any després de la seva mort, En los mares del Sur documenta part del periple de Robert Louis Stevenson per diferents indrets de la Polinèsia, concretament les illes Marqueses, les Pomotú i les Gilbert,  serveix, d’altra banda per confirmar que, fos quin fos el gènere en què el gran escriptor escocès decidís endinsar-se, deixava en tot allò que acabava escrivint la seva inconfusible empremta. Per començar, la del seu estil. En los mares del Sur, a desgrat de la seva condició de recull d’apunts fet sobre la marxa, està lluny de ser una obra  menor o descurada en l’aspecte formal, i Stevenson hi desplega la seva característica prosa, elegant, desimbolta i exacta, plena de frases arrodonides i ocasionalment solcada per sobtades espurnes d’inesperada transcendència, sorgides al fil de fets quotidians i aparentment trivials. “Amb una perspectiva de segles vaig entrellucar la seva sort, tan semblant a la nostra“, escriu, tot contemplant un nen nadiu que prova d’abastar un por de melmelada de gerds, “i la mort que s’apropa com la marea, i el dia, ja assenyalat, en què no existiran ni els beterani ni cap altra raça, ni (cosa que em va estremir sobre manera) obres literàries ni lectors.

Robert Louis Stevenson a Samoa

Stevenson, d’altra banda, lluny dels habituals prejudicis dels viatgers europeus, defuig les impressions precipitades i basades en l’observació superficial dels costums i les lleis dels habitants de les illes i prova d’apropar-s’hi sense paternalisme ni infatuació, evitant en tot moment jutjar allò que veu a les illes com a propi de salvatges, contrastant-ho amb freqüència amb el que hom podria trobar-se en països suposadament civilitzats, i forçant així el lector a reexaminar les seves pròpies certeses al respecte.  “Hi ha aspectes de la nostra condició i de la nostra història que més val oblidar“, ens recorda Stevenson, “i potser l’autèntica saviesa consisteix en no reflexionar-hi. El crim, la pesta, la mort, omplen el curs dels nostres dies, i el nostre esperit està disposat a acceptar-los. Al contrari, rebutja instintivament l’evocació de la nostra raça en la seva més baixa condició, companya de les bèsties, bestial ella mateixa, enfonsada i amuntegada a les cavernes de les edats primitives. No obstant, per a ser just amb els bàrbars illencs, no hem d’oblidar els ravals i tuguris de les nostres ciutats; no puc relegar a l’oblit allò que em va treure la gana quan una vegada creuava el Soho per a anar a dinar.”

Robert Louis Stevenson als mars del Sud

Tant hi fa que parli de canibalisme, de guerres tribals, dels cabdills i sàtrapes locals, de l’afecció dels polinesis a l’alcohol, de costums funeraris, de la institució matrimonial; allò que preval a En los mares del Sur és sempre el caràcter tolerant, benhumorat i irònic que sembla observar-ho tot amb un permanent somriure als llavis, producte no del menyspreu o la superioritat, sinó de la comprensió i del sentiment de fraternitat amb uns éssers per qui no calia sentir gaire més llàstima que pels seus coetanis europeus o nord-americans.  No resulta gaire estrany, després de llegir aquest llibre admirable, que Robert Louis Stevenson decidís romandre a les illes i passar-hi els pocs anys de vida que li quedaven, portant en certa manera fins a les darreres conseqüències allò que havia deixat escrit en un dels poemes que va crear a Vailima durant aquells anys, dedicat a tots aquells qui estimen la blava llunyania, a tots els qui, de l’albada fins al capvespre, cerquen sense desanimar-se racons fugissers on descansar:

encara que el camí sigui llarg i que durs siguin el camí,
el sol i la pluja, la pols i la rosada;
encara que  ànsia i desesperació
enterrin els vells i esgarriïn els joves;
al final, oh amics,  esteu segurs
que feu el que feu i aneu on aneu,
al darrer cap, al final dels finals,
la ciutat daurada sorgirà al vostre davant.

  Tomba de Robert Louis Stevenson