Botella al mar para el dios del melodrama

Siempre hay un mañana

Vaya por delante que nunca he sido de los que van rompiendo alegremente sus promesas, entre otras cosas porque las consecuencias suelen ser imprevisibles. Una de las últimas que rompí, sin ir más lejos, me costó un matrimonio. Trece años y tres hijos después de aquel soleado día de julio, sigo preguntándome qué hubiera ocurrido si en vez de jurar y perjurar, ante doscientos invitados y una docena de feas estatuas de escayola que representaban a otros tantos señores barbudos, que defendería, aun con los puños, la fe católica, apostólica y romana, le hubiera dicho a aquel extraño hombre ataviado con faldas verdes qué pensaba en realidad de él, de su fe, de sus faldas y de su irritante e interminable retahíla de inquisiciones y dónde podía meterse, uno tras otro, a los barbudos señores de escayola. Trece años y tres hijos después de aquel soleado día de julio, tras descorchar una botella peregrina que ha caído hace poco en mis manos, romperé de nuevo una promesa. Y otro dios y otra fe habrán tenido la culpa.

Siempre hay un mañana_robot2

Siempre hay un mañana transcurre también, como se nos indica nada más empezar, en una soleada California donde siempre está lloviendo y ocasionalmente escondida bajo la niebla. El dato no es baladí: es una película que pertenece a un tiempo y a un director que decidió rodar lo más feo y confuso de las emociones humanas de la más elegante, delicada y sutil forma posible. Nada más lógico, por tanto, que esa lluvia y esa niebla, que la soledad de quien nunca está solo, que el acongojado corazón de plástico y metal de un juguete parlanchín a quien nadie parece escuchar. No, nada de eso es casual; nada lo es, de hecho, en una película que, en muchos aspectos, es un canto al oficio de cineasta, aquel que una vez consistió en elegir un sitio donde plantar la cámara y dejar que fuera ella la que hablara. Qué lejanos tiempos aquellos, en que no era necesario vociferar para hacerse entender. En que todo podía decirse a media voz. En que un delantal y una cafetera poseían el don de la elocuencia. En que no nos tomaban por imbéciles.

Siempre hay un mañana2

No creo equivocarme al pensar que esta es una película que representa todo lo que cinematográficamente admira el misterioso e incorruptible personaje que me ha hecho llegar un mensaje en una botella: la concisión narrativa, el sobrio despliegue de recursos técnicos, la sabia planificación de escenas, la riqueza de significaciones asociadas a encuadres e imágenes. De hecho, conociéndole, no resultaría extraño que el hecho de verla despertara en él un profundo sentimiento de nostalgia. El mismo que ahora me invade mientras cierro otra vez la botella y la devuelvo al agua con su nuevo contenido: un responso por el Dios del melodrama y una promesa rota. Nada del otro mundo, me temo, y mucho menos de éste.

http://www.filmaffinity.com/es/user/rating/278856/452641.html

Catorze coses que (potser, només potser) no sabies dels Beatles

The Beatles

Porten més de 50 anys a les nostres vides i no és gens estrany, per això mateix, que els donem per sabuts i que creguem, potser massa sovint, que ho coneixem tot sobre ells. El que ve a continuació és una petita col·lecció de curiositats que (potser, només potser) signifiquin una novetat per al gran públic, aquell que ha crescut amb les seves cançons sense aprofundir més enllà de l’imprescindible en les seves intimitats. No ho serà, sens dubte, per als Beatlemaníacs més fervents. Les nostres més sinceres disculpes.

1. La noia que llençava cançons dels Beatles a les escombraries

Jane Asher_Macca

El 18 d’abril de 1963, el Paul McCartney va conèixer la Jane Asher. Filla d’un prestigiós metge londinenc i d’una professora de música clàssica, la Jane, que tot just acabava de fer disset anys, era una atractiva noia pèl-roja que, des que era ben petita, s’havia anat obrint pas en el món de la interpretació. La fiblada va ser mútua i instantània, i pocs mesos després, el Paul es va traslladar a viure a l’àtic de la casa dels Asher, una família benestant amb inquietuds artístiques i intel·lectuals, en companyia de qui el Paul va eixamplar els modests horitzons culturals que li havia proporcionat la seva precària educació de noi de barriada de Liverpool.

“And I love her”, “I’m looking through you”, “You won’t see me” o “We can work it out” són algunes de les cançons dels Beatles que Paul McCartney va escriure sota la inspiració de la Jane i que recreaven aspectes d’una relació de gairebé cinc anys, que semblava que havia de dur-los, tard o d’hora, al matrimoni. Això semblà confirmar-se el dia de Nadal de 1967, quan el Paul va demanar la Jane que es casés amb ell, tot oferint-li un anell de diamants i maragdes. Ella va acceptar. Tot semblava dat i beneït.

La seva relació, però, era bastant més conflictiva del que aparentava. La intel·ligent, culta i alliberada Jane mai no es va resignar a ser, simplement, la noia d’un Beatle, i estava determinada a tirar endavant la seva carrera, per la qual cosa no va deixar d’actuar i sortir de gira. A McCartney, per la seva banda, li va resultar impossible no caure en la temptació de la infidelitat, i va aprofitar les absències de la Jane per substituir-la, eventualment, per algunes de les múltiples dones que papallonejaven incessantment al voltant dels Fab Four. I l’inevitable va acabar succeint. Un dia en què la Jane va tornar a casa inesperadament, va enxampar el Paul in fraganti amb la Francie Schwartz, una noia americana empleada a Apple, i l’afer entre ambdós va acabar definitivament.

Jane Asher_Deep End

Dos anys abans, però, tot semblava flors i violes. El Macca havia comprat una luxosa casa victoriana i s’hi havia instal·lat amb la Jane, que es va encarregar de la decoració i de mantenir-la en ordre. Un dia, però, va dur les coses massa lluny. En plena síndrome del niuet d’amor, va decidir fer una neteja a fons de la seva llar i va llençar a les escombraries tot allò que va considerar una andròmina innecessària. Dies després, el Paul va descobrir que entre les víctimes del delit purificador de la Jane hi havia un quadern manuscrit, que contenia un grapat de cançons primerenques escrites amb el John Lennon, que mai ningú no sabrà com haurien sonat.

En descàrrec de la Jane val a dir que dos anys després del seu trencament amb el Paul va obsequiar-nos tots amb una interpretació memorable en una esplèndida i injustament oblidada pel·lícula de Jerzy Skolimowski, Deep End (traduïda al castellà com a Zona profunda), convertida, amb el pas dels anys, en una pel·lícula de culte entre els cinèfils més exquisits. Pel que a mi respecta, només per això, està del tot perdonada.

2. …i el Beatle més popular és…

Pete Best & The Beatles

…indubtablement, Pete Best. O almenys ho va ser entre 1960 i 1962, els anys en què va ser el bateria del grup. Durant aquest període de temps, Best, combinant el seu indubtable atractiu físic amb un posat reservat i taciturn que li proporcionava una aura extra de foscor i misteri, va esdevenir el principal focus d’atenció de la banda, molt especialment entre el seu creixent i esvalotat públic femení, que acudia als concerts del Beatles, en bona mesura, atret pel reclam de veure el seu ídol de prop.

Pete Best, cantant dels Beatles

Era tanta la seva popularitat que tenia, fins i tot, un número propi, “Peppermint Twist”, que cantava mentre el Paul McCartney ocupava el seu lloc als tambors. No només això: en una ocasió, el 14 de febrer de 1961, els Beatles van actuar amb la bateria d’en Best en primer pla de l’escenari, davant de la resta de músics. Va ser, però, la primera i la darrera vegada: l’escenari va acabar envaït de seguidores embogides que gairebé van tirar al terra al pobre Best. En una altra ocasió, l’11 de juny del 62, a Manchester, tot sortint d’una gravació radiofònica, una massa enfollida de fans van assetjar-lo, despreocupant-se de George, el Paul i el John, que van arribar tranquil·lament al seu vehicle. Per acabar d’adobar-ho, quan el sofert Pete va poder introduir-se al cotxe, va ser esbroncat pel conductor, el pare d’en Paul McCartney, per robar protagonisme a la resta de membres del grup.

Beatles change drummer

Dos mesos després d’aquest episodi, en Pete va ser acomiadat i substituït pel Ringo Starr. La raó oficial va ser que la banda necessitava un bateria millor (sí, hem escrit Ringo Starr un bateria millor). Els motius reals? La gelosia, evidentment, hi va tenir molt a veure, però també el fet que el caràcter del reservat Pete mai no havia acabat d’encaixar amb certs aspectes de la personalitat i l’aspecte dels seus companys, com ara el seu esbojarrat sentit de l’humor o el seu icònic pentinat, que ell, arribat el moment, no va adoptar. Cal no menysprear, d’altra banda, com a motiu de pes per al seu acomiadament, la gens insignificant aparició de Brian Epstein com a nou mànager del grup, en substitució de l’antic… que no era d’altre que Mona Best, la mare del Pete, una dona amb un caràcter de ferro, que havia dut les regnes dels Beatles gairebé des d’abans que existissin.

Peter for ever, Ringo never“, cantaven les fans el 19 d’agost de 1962 en el concert de presentació de Ringo Starr, “Pete is Best“. Aquells dies, a Liverpool, era moneda corrent la idea que els Beatles mai tornarien a ser com abans, que gairebé s’havien suïcidat. “Han perdut una peça vital”, es deia. “Ell era els Beatles”.

3. L’estrany cas dels profilàctics incandescents

beatles-hamburg

Com és sobradament sabut, si hi ha un punt d’inflexió que marca un abans i un després en la història dels Beatles és la seva estada a Hamburg. Quan van arribar, l’agost de 1960, aquells cinc nois de Liverpool (John, Paul, George, Pete Best i el malaguanyat Stuart Sutcliffe) eren un grapat de tendres i novells cadellets que no sabien res de la vida i que tot just podien dur a sobre els seus instruments. La seva experiència com a banda de lloguer a diversos clubs de St Pauli, el barri vermell de la ciutat portuària, sotmesos a maratonianes sessions de ball, a precàries condicions de vida i al tracte diari amb la fauna humana de tota mena que s’hi bellugava, va convertir-los en autèntics home de món i en experts coneixedors de l’ofici de músic.

Bruno-Koschmider

Res no va ser fàcil, però. Només arribar, d’entrada, van trobar-se amb dues desagradables sorpreses. La primera va ser que Bruno Koschmider, l’home que els havia llogat, tenia la intenció de fer-los tocar a l’Indra, un local força més petit que el Kaiserkeller, l’altre club que posseïa. Això, però, els semblà bastant tolerable al costat de la segona de les sorpreses, que van tenir en arribar al lloc on el Koschmider tenia intenció d’hostatjar-los, el Bambi Kino, un cinema també de la seva propietat, on els instal·là en tres minúscules i sòrdides habitacions sense finestres, just al costat dels serveis. Els urinaris eren, precisament, el lloc d’on havien de treure l’aigua (freda, per descomptat) per rentar-se i afaitar-se.

Beatles_Bambi Kino

Durant els dos mesos següents, els Beatles van viure sotmesos a les fèrries condicions d’en Koschmider, tocant quatre hores i mitja cada tarda, de dilluns a divendres, i sis hores els dissabtes i els diumenges, a canvi de deu lliures setmanals. El seu despòtic patró va imposar-los, a més, la prohibició de tocar en cap local en un radi de 40 kilòmetres sense el seu permís exprés. A l’octubre, tanmateix, la seva sort va semblar canviar. Degut a les queixes veïnals a causa del soroll del local, l’Indra va ser tancat i els Beatles van ser reubicats al Kaiserkeller. Aquest fet va encoratjar els Beatles a demanar un augment de sou, demanda que va ser rebutjada. D’altra banda, un altre local, el Top Ten Club, els va fer arribar una oferta que el grup va decidir acceptar un cop s’extingís el contracte amb Koschmider, aquell mateix desembre. De tant en tant, a més, els Beatles van començar a atansar-se al que havia de ser el seu nou local, on, desafiant la prohibició del seu amo, pujaven a l’escenari i improvisaven amb els grups de torn. En assabentar-se’n, Koschmider, furiós, els va amenaçar i, finalment, va denunciar el George Harrison a la policia, ja que era menor de edat i no podia viure a St Pauli. Harrison va ser immediatament deportat a Anglaterra.

Reduïts a quartet, els Beatles van decidir tirar endavant. D’entrada, calia traslladar les seves pertinences des del Bambi Kino a la seva nova llar, un espaiós àtic a sobre mateix del Top Ten Club. El John ho va poder fer sense problemes, però l’expedició clandestina del Paul i el Pete va ser bastant més accidentada, degut, sobretot, a la manca de llum de la seva cambra. La brillant idea que se’ls va ocórrer per il·luminar l’habitació és una barreja perfecta de genialitat i estupidesa: lligar quatre preservatius a un tapís de la paret i encendre’ls. Això els va donar el temps necessari per arreplegar les seves coses, deixant, això sí, la paret socarrimada. Aquella mateixa nit, la policia es va presentar al seu nou allotjament. Acusats pel Koschmider d’intentar incendiar el seu cinema, el Paul i el Pete van ser duts a comissaria i engarjolats, primer, i conduïts a l’aeroport i amablement convidats a abandonar el país, després.

4. La cançó amb més mamelles de la història

“Girl”, gravada l’11 de novembre de 1965 i inclosa a l’àlbum Rubber Soul, és, aparentment, una de les moltes (intranscendents, innocents) cançons dels Beatles que tenen com a objecte una relació amorosa, en aquest cas, amb una mena de femme fatale que porta pel camí de l’amargura el protagonista de la lletra. I fins a cert punt, és veritat. Però només fins a cert punt.

La qüestió és que, per llavors, els Beatles es trobaven embarcats en una sorneguera i molt particular juguesca, que consistia en provar d’incloure paraules malsonants en, almenys, una cançó de cadascun dels seus discos, amb la intenció d’enfotre-se’n a la cara dels censors. Això explica que, a la seva melosa tonada, el Paul i el George repeteixin, una i una altra vegada i de manera deliberada, la paraula “tit”, és a dir, “mamella”.  El resultat? La cançó amb més popes de la història.

5. …i el Beatle més copieta és…

george-harrison

…indubtablement, en George Harrison. I no perquè ho digui un servidor, sinó perquè una sentència judicial de 1976 va obligar-lo a pagar 1.599.987 dòlars als responsables de la discogràfica Bright Tunes després que es considerés provat que el seu gran èxit “My Sweet Lord”, aparegut sis anys abans en el monumental triple àlbum All Things Must Pass, era una còpia de “He’s so fine”, una antiga cançó composada pel Ronald Mack i popularitzada per un grup vocal femení de començaments dels seixanta anomenat The Chiffons.

chiffons

En descàrrec seu, el George sempre va argumentar que no tenia la cançó de les Chiffons en ment mentre composava la seva, sinó una versió del “Oh Happy Day” dels Edwin Hawkins Singers, i que, d’haver-se adonat de les òbvies i innegables semblances entre la seva cançó i “He’s so fine”, amb uns pocs canvis n’hi hauria hagut prou perquè la polèmica ni tan sols s’hagués iniciat. La sentència, de fet, parlava de plagi inconscient, tot i que és fa difícil parlar d’inconsciència quan s’escolten ambdues cançons, juntes o per separat.

Per acabar d’adobar les coses, només hi faltava l’ínclit Allen Klein. L’antic mànager dels Beatles, al començament, va assessorar jurídicament en Harrison i fins i tot va recomanar-li que, per estalviar-se el llarg i penós procés judicial, comprés el catàleg sencer de Bright Tunes. Quan els antics membre dels Beatles van demandar-lo, però, va ser ell mateix, a través de la seva companyia ABKCO, qui va adquirir els drets de “He’s so fine”, per tal que el Harrison l’hagués d’indemnitzar a ell. Anys després, però, un jutge va dictaminar que la maniobra d’en Klein havia estat il·legal i que no podria beneficiar-se ni de la sentència contra Harrison ni dels guanys per drets d’autor de la cançó. Harrison va lliurar-li llavors al Klein els 587.000 dòlars que aquest havia pagat per “He’s so fine”, que va passar a ser així de la seva propietat. Encara rai que el George, després de tants embolics amb la justícia, conservava encara prou sentit de l’humor per fotre-se’n del merder en què s’havia vist involucrat en una cançó, aquesta sí, absolutament pròpia.

6. I Shakespeare va conèixer els Beatles…

beatles-shakespeare

Al llarg dels anys 60, hi va haver, almenys, un parell de vegades en què les dues grans icones de la cultura britànica van coincidir a sobre d’un escenari. La primera va ser a l’abril de 1964. Aquell mes se celebrava el quart centenari de la mort de Shakespeare i la banda, recent arribada dels Estats Units, no va desaprofitar l’ocasió d’explotar al màxim el pic de popularitat que havien adquirit al llarg dels darrers mesos.

Els quatre Beatles van enregistrar una versió bufa de la primera escena del cinquè acte d’El somni d’una nit d’estiu, que es va emetre el 6 de maig d’aquell any a la cadena ITV, com a part de l’especial d’una hora “Around The Beatles”. L’escena recrea la història ovidiana d’amor impossible de Píram i Tisbe, interpretats, respectivament, per McCartney i Lennon. Ringo feia de lleó i George de llum de la lluna. Es tracta, ai, d’un sketch més aviat poca-solta, que ha envellit francament malament i que tot el que té de memorable ho deu a l’explicació de Lennon al fet que triés el personatge de la donzella Tisbe: “Perquè si a algú li agrada vestir-se de manera més estúpida que la resta, sóc jo“.

Molt més divertida, incisiva i digna de ser recordada va ser la segona vegada en què Shakespeare i els Beatles van coincidir en públic. Aquest cop, però, els Fab Four comptaven amb l’inestimable col·laboració del genial Peter Sellers, qui, el 17 de desembre de 1965, es va presentar davant dels telespectadors de Granada TV que estaven seguint el programa especial The Music of Lennon & McCartney vestit de Ricard III, per oferir-los, acte seguit, una hilarant recreació en clau shakespeariana de la lletra de “A Hard Day’s Night”, que burxava mordaçment en l’espai obert entre la intranscendència de les paraules de la cançó dels Beatles i l’alçada poètica del llenguatge del gran poeta anglès. Sellers, que va esdevenir amic personal dels Beatles i molt especialment de Ringo Starr, fins i tot va enregistrar el seu parlament en un single, que, de manera sorprenent, va arribar al número 14 de les llistes d’èxits britàniques.

7. L’home que es va pixar a sobre del John Lennon

Horst Fascher & The Beatles

A 1960, el Horst Fascher tenia només 24 anys, però la seva història ja era digna de ser contada. Campió alemany de pes ploma de boxa l’any 1959 i membre de l’equip nacional del seu país, el Fascher va veure truncada la seva carrera esportiva després que matés accidentalment un mariner en una baralla de carrer. Després de passar una temporada a la presó per homicidi, va ser contractat pel Bruno Koshmider com a goril·la del Kaiserkeller. Allí va ser on va conèixer els Beatles.

El Horst va acabar sent un dels millors amics que els Beatles van fer a Hamburg, però la seva relació, durant la seva primera visita a la ciutat, va ser qualsevol cosa menys fàcil. Els pares del Horst s’havien jugat el coll durant la Segona Guerra Mundial amagant a casa seva una família jueva, i una de les coses que més l’irritaven era la frivolitat amb què els Beatles, especialment el John Lennon, que solia saludar la seva audiència braç enlaire i al crit de “Heil, Hitler!” o marxant al pas de l’oca, tractaven el tema del nazisme. No és estrany, doncs, que el primer cop que el George Harrison va fer-li una broma al voltant del seu passat nazi, el Horst l’estabornís d’un cop de puny. Quan el John Lennon va fer un altre comentari similar, però, la seva reacció va ser força més radical: el Horst el va dur a rossegons als serveis i, un cop allí, directament va pixar-se-li a sobre.

A desgrat d’aquestes primeres topades, quan els Beatles van tornar a Hamburg, el Horst, convertit en el gerent de l’Star Club, va acabar sent el seu inseparable company de festa, va pujar més d’un cop a cantar amb ells a l’escenari (ell és qui canta la versió de “Hallelujah I Love Her So” enregistrada al disc Live! At the Star-Club in Hamburg, Germany; 1962) i, tot i la seva fama d’home dur, els va acomiadar amb llàgrimes als ulls. El rebel i bocamoll Lennon, però, es va entestar en causar-li maldecaps fins al darrer dia, portant la seva paciència al límit. Com a mostra, un botó. En una ocasió, a l’hora d’actuar, tots els Beatles eren a l’escenari excepte el John. El Horst va anar a buscar-lo i el va trobar als serveis, intimant amb una noia. Els va ruixar tots dos amb aigua gelada i li va dir al John, xop com anava, que anés a tocar i que tant li feia si ho feia vestit o despullat. Mala cosa per dir-li a algú com el Lennon. Pocs minuts després, el John va aparèixer a l’escenari, vestit únicament amb calçotets i amb un seient de wàter penjat del coll.

8. Els Beatles són més populars que Jesucrist… i Déu ens dóna la raó

Com és de sobres sabut, un dels episodis més polèmics de la carrera dels Beatles va tenir el seu origen en unes declaracions de John Lennon, aparegudes el 4 de març de 1966 al diari Evening Standard, en què afirmava que el cristianisme anava camí de la desaparició i que els Beatles, en aquell moment, eren més populars que Jesucrist. Curiosament, però, aquelles paraules van passar desapercebudes durant un bon grapat de setmanes, que els Beatles van dedicar a completar l’àlbum Revolver, a enregistrar alguna actuació televisiva i a girar per les illes Filipines, Japó i Europa. L’escàndol va esclatar a l’agost, tot just abans d’iniciar el seu tour pels Estats Units, quan les declaracions del John van ser reproduïdes a la revista nord-americana per a adolescents Datebook.

Aquelles paraules fins llavors oblidades del Lennon van ser la guspira que certs sectors de l’Amèrica més reaccionària i puritana estaven esperant per a declarar una autèntica Santa Croada contra els quatre nois de Liverpool i el satànic rock’n’roll en general. Tommy Charles, director de la WAQY, una emissora de Birmingham, Alabama, s’hi va abocar amb gran entusiasme des del primer dia, anunciant que mai més no es posaria cap disc dels Beatles a la seva emissora i demanant, a més, als seus radiooients que esquincessin i cremessin tots els discos i fotografies de la banda que poguessin arreplegar. Per facilitar-los la feina, el Charles va organitzar fogueres públiques en què, al crit de “God forever, Beatles never“, gravacions i imatges dels Beatles, purificats per les flames, feien el primer pas camí de l’infern.

El que no tanta gent sap és que Déu, finalment, va decidir donar la seva pròpia opinió en aquest assumpte, concretament el dia 14 d’agost de 1966. La nit abans, Radio KLUE, una emissora de la localitat texana de Longview que s’havia sumat al boicot instigat pel Tommy Charles, havia organitzat una foguera que es va atiar amb discos i fotos dels Beatles. L’endemà, de bon matí, un paorós llampec sorgit del cel va impactar a la torre de transmissió de l’emissora, inutilitzant gairebé tot l’equip electrònic i deixant inconscient, de retruc, Phil Ransom, el seu cap d’informatius, qui havia dit de Lennon que els seus comentaris anticristians farien envermellir els ateus líders russos. L’emissora va restar fora de servei durant dies, com si Déu, el mateix Déu que dos mil anys enrere havia estat incapaç de despenjar el seu propi fill d’una simple creu i esclafar els seus torturadors sota el pes de la venjança, hagués decidit, finalment, deixar ben clar qui gaudia en realitat dels seus favors i qui eren, al capdavall, els fills predilectes del Senyor de l’Univers.

beatles_burning_news

9. La increïble i mai contada història de Lord Woodbine i Janice the Stripper

beatles_arnhem-war-memorial

Encara que el seu nom podria dur a pensar el contrari, Lord Woodbine mai no va pertànyer al selecte club de la noblesa anglesa. De fet, no tenia ni la sang blava ni la pell blanca. El seu autèntic nom era Harold Phillips, havia nascut a l’illa de Trinitat i havia adoptat el seu aparentment aristocràtic nom en honor de la marca de cigarretes barates que fumava de manera compulsiva. En realitat, a Liverpool, on va esdevenir una figura prou coneguda en certs ambients noctàmbuls, gairebé tothom l’anomenava Woody. A banda del seu propi local, el New Colony Club, era també l’encarregat del New Cabaret Artists Club, un antre propietat d’Allan Williams, primer mànager dels Beatles, als qui, de fet, Lord Woodbine va acompanyar en el seu primer viatge a Hamburg.

A diferència del pompós nom de guerre que l’amic Woody havia adoptat, el de Janice The Stripper no hauria de menar ningú a cap mena de confusió. Era una noia de Manchester que es dedicava al noble i mai ben ponderat art de despullar-se en públic a canvi de calés. Avui en dia se’n desconeix encara el seu autèntic nom, però pel poc que se’n sap, podem assegurar que era una autèntica artista, de les que dicten les condicions exclusives sota les quals acceptaran compartir el seu talent amb la resta dels mortals. I arribat el moment d’actuar al New Cabaret Artists Club, el  que la nostra diva va exigir va ser un grup musical que l’acompanyés a l’escenari.

Els triats per satisfer el desig de la Janice van ser els llavors coneguts com a Silver Beatles, qui, a canvi de cinquanta penics diaris per cap, van proporcionar-li, durant una setmana, cap al juny de 1960, la banda sonora del seu número, molt professionalment executat, tal  i com George Harrison va recordar temps després, davant d’una audiència d’uns cinc senyors amb gavardina. Al començament, és cert, hi va haver algun malentès sobre allò que la Janice esperava del grup, quan els va donar partitures de Beethoven i Khatxaturian que cap d’ells, per descomptat, no era capaç de desxifrar. Però per exigent que fos, la nostra dama tenia, pel que es veu, un cor d’or, i després de les explicacions dels nois, va acceptar sense massa queixes no ballar i despilotar-se al ritme de La Dansa del Sabre sinó mentre sonaven “Ramrod”, “The Harry Lime Cha Cha” o “It’s A Long Way To Tipperary”.

El que aquells nois recent caiguts del niu mai no van poder oblidar va ser, en qualsevol cas, el final del número, quan la Janice, completament nua, saludava l’audiència i es girava cap a la seva banda, sense que cap dels seus components, amb les galtes sobtadament inflamades de sang, sabés on posar els ulls o què diantre fer amb les seves mans.

 

10. El Paul és mort (i en tenim les proves!)

paul_is_dead

Podeu enfrontar-vos amb la realitat? Sí? Doncs, som-hi: el Paul McCartney porta gairebé 50 anys mort, concretament des de les 5 de la matinada del dimecres 9 de novembre de 1966. Aquella nit, el Paul anava a visitar uns amics, i pel camí va recollir una noia que feia dit. Quan la noia es va adonar de qui era el conductor, amb el cotxe circulant ja a gran velocitat, no va poder estar-se d’abraçar el Paul, que va perdre el control del vehicle i va encastar-lo contra un mur de pedra. Tots dos van morir a l’acte. El Paul, de fet, va quedar decapitat per l’impacte, i el seu cap presentava ferides tan greus que ni tan sols el seu registre dental va servir de res per identificar-lo. Però aquest fet no va esgarrifar tant la seva companyia com la possibilitat de perdre els Beatles, de manera que els executius de la discogràfica van convèncer els supervivents que calia trobar-li un substitut. Finalment, van optar per contractar un noi, a qui alguns anomenen William Campbell i d’altres Billy Shears, que havia guanyat un concurs d’imitadors del Paul. Els Beatles supervivents, però, es van passar els anys següents recordant el seu company caigut en multitud d’ocasions. I en tenim les proves.

SgtPepper

La portada de Sgt Pepper’s Lonely Hearts Club Band: sota el nom del grup hi ha un grup de jacints en forma de baix orientat tal com el tocaria un esquerrà; el Paul (o el seu substitut?) és l’únic que té a les mans un instrument negre; a la contraportada, a més, tots els membres del grup miren a la càmera excepte qui vosaltres suposeu, i el George Harrison assenyala la lletra de “She’s leaving home”, que conté la frase “Wednesday morning at five o’clock” (el dia i l’hora de la mort del Paul). Si seguiu llegint a la mateixa alçada, tot creuant les lletres de “Within you, without you” i “Good morning, good morning” hi afegireu les frases “Life flows on within you and without you” i “You’re on your own, you’re in the street“, dues evidents referències més al difunt Paul. A la funda interior, el Paul duu una insígnia al braç on hi diu OPD, és a dir, Officially Pronounced Dead (“mort en arribar”).

abbey road

La portada d’Abbey Road: estem, en realitat, assistint a un enterrament, en què el Paul és el cadàver (l’únic que va descalç), el John (de blanc) el capellà, el George (en texans) l’enterrador i el Ringo (de negre) l’encarregat de portar el taüt; el Paul és l’únic que no camina al compàs, va a ulls clucs i duu una cigarreta a la mà equivocada, ja que ell era esquerrà; la matrícula del Volkswagen de la imatge és LMW 28IF, i el Paul hauria arribat als 28 anys si (IF) no hagués mort en un accident de cotxe. A la contraportada, d’altra banda, just al costat del nom del grup hi ha un conjunt de punts que, units amb una línia, formen un 3: el número de Beatles supervivients. El nom del grup, a més, està esquerdat, i les ombres al seu voltant formen el que sembla una mena de calavera.

Pel que fa a les referències en cançons, són incomptables. Centrem-nos en les més obvies i irrefutables.

Al començament de “With A Little Help From My Friends”, els Beatles diuen molt clarament “Billy Shears“, és a dir, el nom del substitut del Paul a la banda.

Per molt que hi hagi qui insisteixi que el John va dedicar la lletra d’aquesta cançó al jove hereu de la fortuna Guinness, mort en un accident als 21 anys, no us deixeu entabanar. Fragments com “He blew his mind out in a car. He didn’t notice that the lights had changed. A crowd of people stood and stared. They’d seen his face before” només podien tenir un destinatari: el seu difunt company Paul.

A “Strawberry Fields Forever”, cap al final, podeu sentir com el John diu “I buried Paul” (“Jo vaig enterrar el Paul”). Ignoreu qui insisteixi en que el que diu realment és “cranberry sauce” (“salsa de mirtil”).

“Revolution #9” és plena de referències al pobre Paul. Frases com “his voice was low and his eyes were high and his eyes were closed” o “his legs were drawn, his hands were tied, his feet were bent and his head was on fire and his glasses were insane. This was the end of his audience” són claríssimes referències al Beatle mort, així com el soroll d’una col·lisió, de foc i de sirenes i el propi Paul cridant “Get me out!” (“traieu-me d’aquí!”). Una audició inversa de la cançó revela, a més, que la frase “Number nine“, repetida al llarg de la cançó, es converteix en “Turn me on, dead man” (“Posa’m calent, home mort”).

I si després d’aquest desplegament d’evidències incontestables, continueu sense creure, allà vosaltres. No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure.

11. L’atac de les gominoles assassinesbeatles_xuxes3

Tot va començar de la manera més innocent possible. El 1963, en una entrevista televisiva, George Harrison va dir que li encantaven els Jelly Babies, les típiques gominoles de gelatina de coloraines ensucrada amb forma d’animalons, i que, trist d’ell, el John les hi havia pres totes. Com era d’esperar, la primera reacció de moltes de les seves admiradores va ser fer-los arribar caixes i caixes d’aquestes llaminadures. Res d’estrany en una època en què qualsevol paraula en públic dels Beatles, per nímia i intranscendent que fos, s’equiparava entre les seves fans a lleis divines gravades en pedra. Era un joc que ells mateixos alimentaven amb declaracions com aquella.

Poc després, però, el George i la resta de Beatles van començar a experimentar en pròpia carn els efectes de la histèria col·lectiva que desfermava la banda, quan van començar a ser rebuts als concerts amb un llançament massiu de gominoles que, lluny de fer-los gràcia o d’afalagar-los, va començar a irritar-los d’allò més. El George, l’incitador involuntari de l’assumpte, no només va demanar en públic que s’aturés el bombardeig, sinó que va respondre personalment cartes de seguidores per expressar el cabreig que li produïa aquella situació.  “Prova d’imaginar-te com ens sentim dempeus al’escenari provant d’esquivar els dolços abans de tirar-nos-en més“, li escrivia amb mal dissimulat enuig a una fan anomenada Lynn Smith, “Perquè no te’ls menges? A més a més, són perillosos. Una vegada un caramel em va impactar a un ull, i no va ser gens divertit!“.

Harrison_carta

El que no sabien els Beatles era que el pitjor estava per arribar. L’11 de febrer de 1964, els Beatles van iniciar a Washington DC el seu primer tour pels Estats Units. El temporal de neu que van haver de capejar per a arribar  la capital nord-americana va ser el presagi de l’autèntica tempesta que van patir aquella nit, la pluja de caramels amb què una multitud eixordadora d’adolescents els donaven la benvinguda al seu país. Amb un problema afegit: allò que els llençaven no eren toves i inofensives gominoles de gelatina, sinó allò que a Estats Units s’anomena Jelly Beans, caramels durs que, llençats a certa velocitat, es converteixen en petites i mortíferes bales. L’escenari, per acabar d’arreglar-ho, era circular, amb la qual cosa, els projectils (“aquelles putes coses“, en diria en George tot recordant aquella nit anys després) els arribaven de totes direccions. Només el Ringo, arrupit al seu kit de bateria, es va mantenir més o menys sa i estalvi.

Beatles_xuxes2

Lluny d’arreglar-se, tot i les reiterades peticions dels Beatles al respecte, l’assumpte es va perllongar durant tota la gira americana. El seu concert a San Francisco, de fet, va haver d’aturar-se un parell de vegades a causa de la pluja de caramels, i a Detroit es va fer fora del concert un grup de seguidors que va desoir les demandes del grup perquè deixessin de llençar llaminadures. Per sort, amb els mesos, els bombardejos van anar minvant fins a desaparèixer. I és de suposar que el George, de llavors endavant, s’ho va pensar dues vegades abans de contestar tot allò que li preguntaven, per estúpid i insignificant que semblés.

 

12. El futur dels Beatles és escrit a les estrelles. O no

APPLE BOUTIQUE

Si una cosa ha deixat ben clara la perspectiva que dóna el pas dels anys és que els Beatles podien ser genis en el terreny musical, però eren uns autèntics ineptes en el camp de les finances. Això es fa especialment evident quan s’examinen els darrers anys de vida de la banda, quan tenien més diners dels que podien gastar i es van embarcar en eixelebrades i catastròfiques aventures empresarials, com ara l’Apple Boutique.

Al 1967, un col·lectiu d’artistes format per tres holandesos i dos anglesos, agrupats sota el profètic nom de  The Fool, va entrar en contacte amb els Beatles i, d’una manera o d’una altra, van entabanar-los perquè obrissin una botiga de roba i accessoris i deixessin en les seves mans la decoració del local i la tria de les mercaderies que s’hi vendrien.  Els Beatles podrien haver parat esment en el gens anecdòtic fet que els tres membres holandesos de The Fool acabaven d’obrir i esfonsar, gairebé simultàniament, una botiga similar a Amsterdam, però, en lloc d’això, van donar-los 100.000 lliures perquè tiressin endavant la seva visionaria idea, que consistia, en paraules de Paul McCartney, en crear “un lloc bonic on gent bonica pugui comprar coses boniques.

Els nois de The Fool, amb les butxaques calentones, es van posar mans a l’obra. Un cop triat el local, un edifici del segle XVIII situat al número 94 de Baker Street, van llogar a una colla d’estudiants d’art perquè cobrissin la façana amb un immens mural psicodèlic, molt propi de l’època, però poc del gust dels comerciants i veïns de la zona, que després de pressionar les autoritats locals van aconseguir fer-lo esborrar. La botiga, en tot cas, va inaugurar-se el 7 de desembre de 1967. Al juliol de l’any següent, la ruïnosa Apple Boutique, ofegada per pèrdues per valor de 270.000 lliures, tancava per sempre les seves portes.

El més curiós del cas és que als Beatles el tancament de ben segur que els va enxampar per sorpresa, convençuts com devien estar que s’havien cobert a consciència les espatlles, triant la persona més adequada pel càrrec de mànager de la botiga. Qui?, direu, l’Allen Klein? Un tauró de la City? Una becària anomenada Margaret Thatcher? No, no, i no: el Caleb.

Caleb Ashburton-Dunning va ser, durant un cert temps, la persona més influent a l’organigrama financer dels Beatles. No només va exercir una temporada de mànager de l’Apple Boutique, sinó que, des del seu petit despatx de l’edifici Apple, era la persona encarregada d’autoritzar totes les transaccions comercials del grup empresarial dels Beatles, resoldre els dubtes diaris dels seus empleats i predir les perspectives d’èxit de discos i cançons. Per a dur a terme una feina de tan alta responsabilitat, el Caleb, com és de suposar, desplegava mètodes i recursos tan variats com de contrastada eficàcia: cartes de tarot, monedes, lectura d’horòscops, Yi Txing…

Sí, la persona que durant un temps va dur el timó al vaixell Apple i a qui els Beatles van confiar el destí dels seus diners era un endeví que escrutava les estrelles a la recerca del futur. Qui millor que un intèrpret del signes celestes per a custodiar una fortuna de milions de lliures? Molt observador no devia ser, en tot cas, perquè no només no va salvar la botiga dels Beatles de la ruïna sinó que va ser incapaç de predir la reacció del  John Lennon després d’anunciar-li que havia de deixar la Yoko Ono i tornar amb la seva primera esposa. La relació que es va acabar va ser la seva amb el John i, en conseqüència, amb Apple. En deixar l’empresa, va unir-se a una secta satànica i va acabar els seus dies reclòs en un sanatori mental. Donades les circumstàncies, cal preguntar-se si (potser, només potser) hauria valgut la pena que el Lennon, en aquest cas concret, com tantes altres vegades abans, hagués donat crèdit al pronòstic del Senyor de les Estrelles. No em negareu que, almenys en certs aspectes, el món seria un lloc molt més plàcid i habitable.

13. Klaatu Barada… Beatles???

Klaatu... Barada... Beatles?

Tot i que els Beatles portaven separats des de 1970, durant els anys següents molts dels seus seguidors es van mostrar incapaços d’acceptar-ho i no perdien l’esperança que tornessin a tocar plegats. La colla de rumors al respecte que van circular durant aquells anys van semblar concretar-se al 1976, amb l’aparició del disc de debut homònim d’una banda anomenada Klaatu. El disc, misteriosament, no donava cap informació sobre qui eren els membres del grup, els compositors de les cançons o el productor de l’enregistrament. Algunes de les cançons, a més, recordaven força el so dels Beatles, i quan una emissora de Providence, Rhode Island, va radiar-ne una, la centraleta va quedar col·lapsada a causa de les trucades d’oients que preguntaven si es tractava d’una nova cançó dels de Liverpool.

Poc temps després, el 17 de febrer de 1977, i també a Providence, el periodista Steve Smith va publicar un article intitulat “Could Klaatu be the Beatles? Mystery is a Magical Mystery Tour“, en què s’afirmava obertament que Klaatu eren, indubtablement, els Beatles, tot apuntant a una sèrie de fets, anomenats Klaatu Klues, que vindrien a confirmar, segons els seus seguidors, que la gravació era obra del Fab Four. La història de fons sobre la qual se sustentaven les especulacions de la també anomenada Klaatu Konspiracy era l’existència del màster d’un àlbum gravat al 1966 misteriosament desaparegut de l’estudi de gravació. El Paul (recordem-ho) era mort, i la resta de Beatles no van voler regravar el disc, i es van limitar a enregistrar el seu següent disc, Sgt. Pepper, amb el seu substitut, Billy Shears, amb la qual cosa quedaria explicat tant l’inusual (per als Beatles) lapse de temps entre disc i disc com el seu canvi d’orientació musical. Anys més tard, però, les cintes perdudes van reaparèixer miraculosament, i els Beatles supervivents van decidir publicar-les com un homenatge al difunt Paul McCartney. El fet de no oferir cap mena d’informació sobre els seus autors responia, segons els adeptes de la Klaatu Konspiracy, al fet que volien assegurar-se que el disc seria valorat pels seus propis mèrits i no per la seva condició de gravació dels Beatles.

Goodnight

I quines eren les proves en què sustentava aquesta creença? Bé, amb el temps se’n van reunir fins a 150, començant pel fet que el disc de Klaatu havia estat editat per Capitol, igual que les versions americanes dels àlbums dels Beatles, i continuant per la suposada relació entre la canço “Sun King” d’Abbey Road i la portada de l’elapé (i, de pas, entre les inicials invertides d’aquest disc dels Beatles –RA- i el nom egipci del déu del sol) o pel fet que algú, pel que es veia, havia tingut el temps i les ganes d’escoltar a l’inrevés la cançó de Klaatu “Sub Rosa Subway” (de llarg la més propera al so clàssic dels de Liverpool) per a descobrir, astorat que hi havia un missatge ocult, que deia, ni més ni menys, “Som nosaaaaltres, som els Beaaaaatles!” La prova irrefutable, en tot cas, estava en el títol del disc. Klaatu, com tots els bons cinèfils hauran endevinat, és un homenatge a les paraules “Klaatu… Barada… Nikto“, amb què l’alienígena Klaatu controlava el seu robot Gort al clàssic del cinema de ciència ficció Ultimàtum a la Terra, casualment (o no tan casualment?) homenatjat per Ringo Starr a la portada del seu disc Goodnight Vienna.

Klaatu1A curt termini, l’efecte de la connexió del disc de Klaatu (conegut també com a 3:47 E.S.T) va ser un espectacular augment en les seves xifres de venda. Poc després, però, el misteri, si és que se’n pot dir així, va quedar completament resolt. Klaatu no eren els Beatles. Per no ser, no eren ni un quartet, ni tan sols anglesos. John Woloschuck, Terry Draper i Dee Long eren tres músics de Toronto, fortament influïts pels Beatles, que havien optat per ocultar els seus noms, com més endavant van explicar, no per fer caixa o aprofitar-se del sentiment de buidor dels seguidors dels Beatles, sinó perquè volien que la música parlés per sí mateixa, en una època, la del glam-rock, en què, deien, els escarafalls escènics i la teatralitat l’havien deixat en un segon terme. Lamentablement, de la mateixa manera que la seva suposada relació amb els Beatles els havia proporcionat uns minuts d’èxit, el descobriment de la seva autèntica identitat va menar els membres de Klaatu, amb la mateixa rapidesa, a l’anonimat i, finalment, després d’enregistrar quatre discos més, a la desaparició i l’oblit.

Preguntat, vint anys després de l’assumpte, Woloschuck, però, no valorava pas negativament la seva experiència. “Vaig passar de ser un noi a qui li agradaven molt els Beatles a escriure cançons prou bones perquè alguna gent cregués que havien estat escrites pels dos millors compositors de música pop que probablement hi ha hagut, John Lennon i Paul McCartney. M’ho prenc com una proesa.

14. Mai no arribaràs a res, John

GBP 5 million house on Lennon plot, Sandbanks, Dorset, Britain - 2008...Mandatory Credit: Photo by REX (726360b) John Lennon with his aunt Mimi Smith GBP 5 million house on Lennon plot, Sandbanks, Dorset, Britain - 2008

Qui millor que la tieta Mimi per acabar aquest recorregut per alguns dels racons més curiosos de la trajectòria dels Beatles. La bona, caparruda, sacrificada tieta Mimi. La dona que es va fer càrrec de ell quan la Julia Lennon, la seva germana i mare del John, es va tornar a casar i va negligir les seves responsabilitats com a mare. La dona que el va cuidar i alimentar durant gairebé tota la seva infantesa. La dona que li va comprar llibres i llibres amb els quals el John, des de ben petit, es va aficionar a les lletres. La dona amb qui va discutir constantment i que va suportar, amb paciència i determinació, el caràcter rebel i tossut del seu nebot. La dona que, quan el John tenia disset anys, va comprar-li una guitarra per 18 lliures. La dona que poc després, quan va comprovar com la feia sonar el John, va amenaçar amb tirar-la al cubell de les escombraries.  La dona que després de veure els Beatles en acció va dir-li al seu nebot: “Això de la guitarra està molt bé, John, però mai no en trauràs res per viure“.  La dona a qui, anys després, el John va regalar-li una placa d’argent amb aquesta frase gravada.

Aquí estem, tieta Mimi, cinquanta anys després. Qui sinó tu es mereix que li dediquin aquesta entrada?

Ja dormiré quan sigui mort (les brutes vida i època de Warren Zevon)

Warren Zevon2

Simplement, no hi havia ningú més que escrivís com el Warren en aquells temps. Era un dels escriptors més interessants de l’època, i estava, certament, pel davant del seu temps. GORE VIDAL

Els seus esquemes musicals són a tot arreu. En una sola cançó d’en Warren hi pots trobar fins a tres cançons diferents, totes elles connectades, com si fos fàcil. Era un músic entre músics, un home torturat. Desperados Under The Eaves: allí hi és tot. BOB DYLAN

En circumstàncies normals, no hauria de caler una entrada com aquesta. No hauria de ser necessari escriure un text sobre un dels millors músics del seu temps i haver de tractar-lo com un complet desconegut, com si la manca d’èxit massiu de la seva obra n’invalidés els mèrits o anul·lés el considerable nombre de seguidors acèrrims que va aconseguir captar, molts d’ells pertanyents a la reialesa del món de les lletres o de l’espectacle, de Bruce Springsteen a Stephen King, de David Letterman a Gore Vidal, passant per Jackson Browne, Billy Bob Thornton, Adam Sandler, Johnny Depp, Bonnie Raitt, Michael Ironside, George Clooney, Neil Young, Hunter S. Thompson, Dwight Yoakam o Bob Dylan. En circumstàncies normals no hauria de fer falta dedicar ni un sol minut a pensar amb quines cançons pot el neòfit en el món de Warren Zevon fer-se una mínima idea del seu talent o, encara pitjor, a fer una llista de temes descartats per il·lustrar una entrada que, d’altra manera, acabaria no sent altra cosa que una interminable llista de reproducció. Al capdavall, com va dir un cop Bruce Springsteen, “molt poques vegades vaig veure el Warren i no havia composat alguna cosa que jo desitjaria haver escrit en una altra vida“. Ni ell ni ningú, es pot afirmar sense perill d’equivocar-se.

El noi que prenia whisky amb Igor Stravinski

Quan un s’atansa a la vida i l’obra del Warren Zevon, però, no tarda molt de temps en comprendre que les circumstàncies en què ambdues van tenir lloc poden qualificar-se de moltes maneres, però mai de normals. No és molt normal, per començar, que el teu pare treballi pel mafiós Sam Giancana o que el teu primer piano sigui el botí d’una timba de pòquer duta a terme al llarg de la nit de Nadal. Tampoc no és massa normal passar una colla de vespres de l’adolescència a casa d’Igor Stravinski, tocant el piano, parlant de música, bevent whisky i menjant gruyere i salmó fumat amb el mestre rus. No pot qualificar-se pas de normal haver de conviure amb un trastorn obsessiu-compulsiu ni que, des del mateix començament de la seva vida adulta, algú pugui esdevenir, gairebé fins al final dels seus dies, addicte no només a l’alcohol i a pràcticament totes les substàncies estupefaents conegudes, sinó al sexe, les armes o la compra compulsiva de samarretes Calvin Klein de color gris. Gairebé res a la vida de Warren Zevon pot qualificar-se de normal, i el fet que ell mateix titulés un dels seus discos recopilatoris A Quiet Normal Life no deixa de ser una mostra més de la mordacitat i el malèvol i negríssim sentit de l’humor que ameren bona part de les seves composicions.

Fins i tot la seva mort, l’any 2003, als 56 anys, pot llegir-se com una broma macabra,  una història amb un gir final alhora tràgic i d’una irònica crueltat, digne d’alguna de les lletres de les seves cançons. Que un personatge que havia cremat bona part dels seus dies en un marasme d’excessos i disbauxa acabés la seva vida, just quan semblava que en l’aspecte personal l’havia encarrilat en la direcció correcta, a causa d’un càncer causat per la seva exposició de nen als asbests, sembla més propi d’una de les seves històries de personatges anòmals i marginals, embolicats en assumptes i situacions que poden qualificar-se de qualsevol manera excepte de convencionals. Ionquis desesperats, arraulits en un parc als braços de la seva xicota; suïcides assetjats per les dones que esperen en va un tren que els aixafi el cap; jugadors d’hoquei sobre gel ultraviolents, redimits pel gol de la seva vida; homes llop que es passegen sota la puja de Londres amb el menú d’un restaurant xinès a les mans; mercenaris rodamóns amb el cap fet a miques, espies, bandolers, agorafòbics, psicòpates adolescents. Tots ells i molts d’altres desfilen per unes lletres que poden qualificar-se, més que en cap altre cas, d’incomparables. Només n’hi ha hagut un, de Warren Zevon. Un personatge així és, senzillament, irrepetible.

warren-zevon-biography-book

Conscient que la seva vida s’estava escolant sense remei, Zevon va encomanar la seva ex-esposa Crystal que provés de retratar-lo fidelment en un llibre, amb l’única condició que no amagués res, per brut o vergonyós que pogués resultar. Que el personatge que aparegués a les seves pàgines fos, simplement, en Warren Zevon. Quelcom que, d’altra banda, ell mateix havia fet en cançons amb lletres esmolades com navalles d’afaitar en les quals convocava, mitjançant el seu ferotge sentit de l’humor, tots els fantasmes de la seva vida personal.

El resultat és un llibre fet a mida del seu protagonista -sempre brillant, gairebé sempre divertit, però cruel i punyent fins a l’esgarrifança-, en què la seva ex-companya cedeix la paraula a una munió d’artistes, familiars i amics que van tractar en Warren al llarg de tota la seva vida i que van composant la imatge polièdrica i complexa d’un ésser en perpetu conflicte amb ell mateix, que projectava totes les seves insatisfaccions íntimes, sovint amb dramàtiques conseqüències, a sobre de tots els qui l’envoltaven. L’autora, tot i ser una de les víctimes directes de la complicada personalitat del seu ex-marit, aconsegueix defugir el sensacionalisme en què tot sovint es cau en aquesta mena de llibres i ofereix de’n Warren la imatge veraç i crua que ell mateix li havia demanat.

Coneixem, d’aquesta manera, les entortolligades arrels de la família Zevon, un element clau, molt probablement, per a explicar el seu ruïnós paper posterior com a pare i marit; sabem de les seves primeres passes com a artista (amb una inesperada i decisiva parada a Sitges) i de la inusitada creació d’expectatives mai acomplertes que va generar el seu extraordinari disc homònim de 1976; ens endinsem en la seva lenta però inexorable caiguda artística i personal, en el seu abandó a tota mena d’addiccions, en els rampells de violència domèstica i l’arrauxada vida personal amb què semblava voler ofegar les seves frustracions, un cop esvaïda la possibilitat de triomfar a gran escala al món de l’espectacle.

D’altra banda, assistim, també, a la seva igualment lenta però inexorable recuperació, tant en l’aspecte personal com en el professional, un cop abandonades les seves aspiracions primerenques i havent assumit la seva condició d’artista minoritari i objecte de culte, a qui venerava una legió subterrània de fans, encapçalats per figures cimeres del món de l’espectacle, com el seu vell amic David Letterman. “Suposo que va ser un error estratègic no anar al metge en vint anys“, va declarar en Zevon amb el seu habitual sarcasme en el programa monogràfic que el llegendari presentador va dedicar-li quan tenia la mort a tocar i es trobava en plena gravació del que seria el seu disc pòstum, The Wind, les vicissituds del qual van ser recollides en un esplèndid documental). Aquell 30 d’octubre de l’any 2002, onze mesos abans de desaparèixer, Zevon es va acarar amb la mort com sempre ho havia fet, entre bromes i rialles i música. Va tocar tres cançons i, quan va acabar, un cop al seu camerino, va donar la seva guitarra a un emocionat Letterman, tot demanant-li que en tingués cura, i se’n va anar per darrer cop del seu programa. La malaltia, havia dit una estona abans, li havia fet recordar que cal assaborir cada entrepà mentre puguem fer-ho. Ja hi haurà temps després, per dormir.

Les revolucions franceses de Tim Moore

tour_de_france

Juliol s’esvaeix i amb ell s’esmuny el Tour, el seu company inseparable, aquell que, des de fa més d’un segle, ens permet sufocar durant tres setmanes l’insuportable tedi de les migdiades estivals, alhora que enardeix les velles i oblidades passions infantils que ens empenyien pit amunt i coll avall, quan el somni de patiment, triomf i glòria que oferia el Tour eren una promesa roent que bategava, encara viva, a l’abast de les nostres mans. Ara, amb el podi i les tanques publicitàries tot just enretirades dels Camps Elisis, mentre s’apaguen els darrers ecos de les multituds aclamant el nou campió i recordem, com cada any des de fa dècades, que el nostre somni, inevitablement, sempre se l’acabarà apropiant algú altre, cal trobar la manera de fer més tolerable el que queda d’estiu, d’apaivagar la vella ferida que dormirà tots els mesos de fred i sagnarà altre cop el proper juliol, quan el gran pilot comenci a rodar i nosaltres, de nou, haguem de disculpar la nostra absència entre els candidats a entrar vestits de groc a París.

tim_moore

Va ser durant una llarga i vaporosa sobretaula amerada en pluja, gin-tonics i crits de canalla que vaig saber (i, miraculosament, vaig recordar després) que encara queda qui no es resigna a ser el rei del Tour. Com Tim Moore, per exemple. L’any 2000, a punt de fer 36 anys, i atret per l’inesgotable poder de fascinació de la ronda francesa i per històries com la del seu malaguanyat compatriota Tom Simpson, aquest escriptor i humorista anglès va decidir fer el seu propi Tour de França, recorrent l’itinerari que un mes després havien de resseguir els ciclistes professionals. 3000 quilòmetres que l’havien de dur des d’Anglaterra a París, deixant enrere la seva dona i els seus tres fills, tot creuant bona part de la França més recòndita, fent un parell de breus i sucoses incursions a Suïssa i Alemanya i enfrontant-se a alguns dels cims més llegendaris de la Grande Boucle. I tot, per acabar de reblar el clau, sense cap mena d’entrenament previ i amb uns coneixements gairebé nuls sobre la mecànica, les característiques tècniques o les prestacions de la seva bicicleta de carretera, equipada ad hoc amb un parell d’excèntriques alforges, i amb l’única empenta addicional que poden proporcionar un vell maillot de l’equip Peugeot (l’homenatge de l’autor al tristament desaparegut Simpson) i tones i tones de sentit de l’humor.

french_revolutions

És precisament gràcies al sentit de l’humor del seu autor que French Revolutions – Cycling The Tour De France esdevé bastant més que un llibre de viatges en el sentit convencional de terme i ultrapassa el que en altres mans podria no haver estat sinó un trist manual d’autoajuda per a ciclistes frustrats o, encara pitjor, un rutinari directori de rutes i perfils d’ascensió, perfumat amb l’exemplificador i sempre autocomplaent aroma de les suposades bondats de l’esperit de superació humà. Aquest, en altres paraules, no és un llibre per als obsessos de la bicicleta com a eina de tonificació esportiva o com a font de l’autoindulgència física amb que semblen voler aturar el pas del temps, aquells per a qui una ruta en bicicleta consisteix en un trist recompte de quilòmetres, metres de desnivell, percentatges, pulsacions o calories cremades, la desesperada i ridícula munició de fogueig amb què els seus cossos pretenen plantar cara a l’artilleria pesada de les agulles del rellotge, que, a diferència de les seves cames, mai no s’aturen ni es cansen de rodar.

No, el protagonista d’aquest llibre no és un vigorèxic atribolat per la cadència del seu pedaleig o per la combinació idònia de carbohidrats, greixos i proteïnes de la seva alimentació. Qui puja a la seva bici a la porta de casa seva amb la intenció de recórrer tres mil quilòmetres fins als Camps Elisis de París és un home a punt de tombar a la cantonada dels quaranta, carregat d’ronia i de capacitat d’observació i massa conscient de les seves limitacions físiques i de la insensatesa del seu objectiu com per prendre-se’l de cap altra manera que no sigui com un joc. Un joc que el llença a través de dotzenes de poblets anònims que només existeixen durant els breus minuts en què la serp de colors del Tour creua els seus carrers. Que el mena a hotels sòrdids i inquietants i a bars, restaurants, comerços i oficines de turisme que s’esmercen amb totes les seves forces en foragitar qualsevol foraster interessat en els seus serveis. Que el força a emular fins al darrer detall, incloent la depilació, el dopatge o les miccions des de la bici estant (amb resultats triplement hilarants), les experiències dels professionals de les dues rodes. Que el porta a recordar, a mesura que va creuant indrets mítics del Tour, moments estel·lars de totes les edats de la ronda francesa, el zenit dels quals arriba al seu pas pel punt exacte de l’implacable Mont Ventoux, l’inhòspit monstre lunar de roques i vent on, el 13 de juliol de 1967, Tommy Simpson va patir el col·lapse mortal que, si bé es mira, és l’autèntic origen i el veritable destí d’aquest llibre, dedicat a la seva memòria.

MontVentoux_Tom_Simpson_memorial

Aquest és un llibre, en suma, per a aquells qui, en un moment de la seva vida en què el risc o l’inesperat semblen haver estat anorreats i substituïts per la comfortable quotidianitat d’una família i un treball raonablement estable, creuen encara possible fer quelcom alhora transcendent i forassenyat, que els meni, encara que només sigui de manera transitòria, allí on, en altres circumstàncies, haurien pogut i mai no van estar. Un llibre que empeny al vell i  gairebé oblidat costum d’agafar la bici i sortir a jugar, i que deixa als crèduls i als somiatruites amb mapes estesos a sobre de la taula i traçant amb el dit rutes imaginàries (i precisament per això eternament possibles) per la geografia encara intacta dels somnis infantils.

1974: Homer Simpson i la perfecció del Rock’n’Roll (V)

Randy Newman

És molt probable que, a primer cop d’ull, no hi hagi res més allunyat d’allò que se suposa que és una estrella del rock que el Randy Newman, i tampoc no estic molt segur que la seva música formi part del credo rocker de l’amic Homer Simpson. De fet, és just que sigui així. La monumental carrera de més de cinc dècades d’aquest artista està molt per damunt de qualsevol mena d’etiqueta, i qualsevol que provi de classificar-la està condemnat al fracàs més absolut. D’altra banda, l’any passat, l’amic Randy va entrar a formar part del Rock’n’Roll Hall of Fame, en una cerimònia en què va tenir com a padrins a Tom Petty, Jackson Browne, John Fogerty i Don Henley, de manera que no és del tot estrany que el tinguem aquí. Al capdavall, el 1974, Any de Gràcia de Homer Simpson, el Randy Newman va publicar Good Old Boys,  que, entre moltes d’altres grans cançons, contenia “Rednecks”, una de les seves composicions més memorables i una oportunitat d’or per disfrutar, una vegada més, de la seva inconfusible veu, del seu piano, de les seves melodies dolces i verinoses i, molt especialment en aquest cas, de les seves sardòniques i sempre esmolades lletres. I que per molts anys duri.

Novament abduït, novament alliberat, més egòlatra que mai

Igual que li va passar ara fa justament 365 dies, l’humil i dissortat autor d’aquests papers esgarriats a la xarxa ha estat novament abduït durant uns quants -massa, sempre són massa- dies, o potser setmanes. Tant hi fa, ha tornat altre cop. Igual d’eixelebrat i d’inconstant i carregant, ai!, una cadira a cada mà. Celebrem, en tot cas, el seu alliberament i homenatgem-lo tal i com ell vol que ho facin en un dia tan assenyalat: amb discreció i modèstia i en bona companyia. Es pot argumentar que la cançó que ha triat s’escapa d’allò que assenyala l’ortodòxia per aquesta mena de celebracions. Què us puc dir, ell és així. Diu que l’escoltaria tot el dia sencer sense cansar-se’n. Qui sap, potser ho acabi fent. Felicitats, caparrut!!!

 

Rik Mayall i les males notícies

the_young_ones

Aquells que tenim una certa edat recordem The Young Ones (aquí traduïda com Els joves) com un dels artefactes més esbojarrats i irreverents que mai s’han emès per televisió. Vistos ara, en plena febre per les sèries, a quina més pulcra formalment, a quina més quilomètrica, els dotze únics capítols de les dues temporades de The Young Ones,  amb els seus delirants arguments i la seva ridícula precarietat de mitjans, s’aixequen encara, passats trenta anys, com un dels himnes definitius de la incorrecció en tots els termes.

La recent mort de Rik Mayall, que hi donava vida a Rick, l’insofrible activista, poetastre i seguidor incondicional de Cliff Richard i que havia estat, a més, qui havia tingut la idea primigènia de la sèrie, no només m’ha fet recuperar-ne alguns capítols sinó que m’ha recordat que Rik Mayall, un cop liquidats Els joves, va participar en un altre projecte igualment irrespectuós i salvatge.

bad_news

El 1987 va veure la llum Bad News, el disc homònim d’una banda que comptava entre els seus membres no només amb Rik Mayall (aquí rebatejat Colin Grigson, baixista), sinó també amb dos dels altres inquilins de la mítica casa d’estudiants de The Young Ones, Ade Edmondson (abans el punki Vyvyan, aquí el guitarra solista Vim Fuego) i Nigel Planer (abans el hippy Neil, ara el guitarra rítmica Den Dennis). La banda es completava amb Peter Richardson, que asumia el rol del bateria Spider Webb.

Com els seus coetanis (i més coneguts) Spinal Tap, Bad News van sorgir com un intent de caricaturitzar els clixés més ridículs dels grups de heavy metal de l’època: perrucons estarrufats, cuir, tatxes, malles de coloraines cenyides, exhibició immoderada de llengües, malucs sacsats tot recreant l’acte sexual, engrapades contínues de membres virils descomunals…  La seva història, com no podia ser d’altra manera, va ser força breu, però va tenir els seus moments de glòria, com la seva esperpèntica actuació al Monsters of Rock de Donington Castle l’any 1986, enmig d’una pluja d’ampolles de pixum i envoltats d’estrelles com Ozzy Osbourne, Motörhead, Scorpions o els renascuts Def Leppard, o la seva demencial versió de “Bohemian Rhapsody” de Queen, produïda, com la resta del disc, pel mateix Brian May, qui, a més, hi tocava la guitarra, tot col·laborant en un dels insults definitius mai rebuts pel seu grup i, potser, per la música en qualsevol de les seves il·limitades formes d’expressió.

Gràcies, Rik.

1974: Homer Simpson i la perfecció del Rock’n’Roll (IV)

Deep_Purple_markIII

El 29 de juny de 1973, després d’un concert a Osaka, Ian Gillan i Roger Glover van deixar, oficialment, de ser membres de Deep Purple. Es tancava, d’aquesta manera, el que molts encara consideren el període més brillant de la carrera de la banda, aquell en què la seva formació considerada clàssica, l’anomenat Mark II (Blackmore, Gillan, Glover, Paice i Lord) va enregistrar i popularitzar la major part de les cançons amb que, encara avui en dia, se’ls sol identificar. Aquell mateix any, però, naixia el Mark III. Les incorporacions del gran baixista i cantant Glenn Hughes i d’un barbamec vocalista anomenat David Coverdale (molts anys abans que envellís vuitanta anys provant de semblar vint anys més jove) van donar com a fruit discos tan memorables com Burn o Stormbringer i cançons com la intensíssima “Mistreated” que, tocada al California Jam, davant de 250.000 persones, adquireix la condició, per dir-ho en termes ciclistes, d’autèntic hors catégorie del rock dur i el blues d’alt voltatge. El puto Mont Ventoux de la seva espècie. I enregistrat i tocat en directe, com no, el 1974.

Homer J. Simpson – 4, Resta del Món – 0